La teva expressió

El Va de lletra es va crear l’any 2007 amb la intenció d’oferir a tots els textos que reposaven als calaixos o a la memòria dels PC un lloc de trobada. Gràcies per compartir desinteressadament la vostra lletra amb tots nosaltres, tant de bo els escolteu la tarda que surtin per antena. Sigui com sigui, a partir d’ara els anirem penjant al bloc. Recorda, vadelletra@gmail.com (nom o pseudònim, edat, DNI i adreça electrònica).




LES RELÍQUIES D’AVUI SÓN LES NOVES TECNOLOGIES D’AHIR
Treball guanyador de la IIIera edició del Premi de Narrativa Curta L'Illa - Va de lletra
Autor: Ivan Bonache
Clica aquí per escoltar el treball guanyador del certamen amb la veu de Pep Juanhuix


No fa gaire, jo mateix estava fent treballs a la primària amb una esplèndida i verda màquina d’escriure Olivetti mentre els meus pares maleïen el soroll incessant que feia al teclejar fins a altes hores de la nit ja que, com sempre, ho deixava tot per fer a l’últim moment. Ma mare sempre acabava posant la mateixa cara de circumstàncies i abans que badés boca, jo li deia:

- No diguis res, mama! Deixa’m que ho haig d’entregar demà!

Quan a l’institut van comprar els primers ordinadors de sobretaula amb aquelles pantalles verdes o taronges, semblava que estàvem vivint un moment màgic. Aquell soroll tan característic de la màquina d’escriure va deixar pas a la remor del teclat i els clics del ratolí. Els pares ja podien respirar tranquils. El que no va canviar va ser la cara de circumstàncies de ma mare en veure com l’últim dia em donaven les tantes i jo li deia:

- No diguis res, mama! Deixa’m que ho haig d’entregar demà!

Les pantalles monocromàtiques van deixar pas als monitors en color. La vida universitària va ser l’excusa perfecte per a obtenir un flamant ordinador nou i decent i poder estudiar com cal. A qui vull enganyar? L’únic que feia com cal amb aquella andròmina era jugar fins el darrer dia en què venien les presses i la resposta continuava sent la mateixa:

- No diguis res, mama! Deixa’m que ho haig d’entregar demà!

Malgrat els meus esforços, vaig aconseguir llicenciar-me i, fora pronòstic, fins i tot vaig aconseguir una feina relacionada amb el que havia estudiat. Viure per veure! Aquest nou treball em va obrir les portes de la mobilitat. Benvingut al món del portàtil. Més comoditat però menys excuses ja que en teoria et pots endur el portàtil allà on desitgis. En aquells temps la resposta va variar subtilment:

- Nena, avui no, que aquest projecte l’haig d’entregar demà!
Ara mateix, mentre no puc evitar somriure en recordar aquella vella Olivetti, vaig escrivint aquestes línies en un minúscul Netbook, acte mereixedor de respecte i lloances ja que encertar en aquestes diminutes tecles és més un art d’equilibrista que no pas d’escriptor. Déu meu! Que tard que és! Disculpeu que us deixi d’aquesta manera però haig d’anar enllestint que el termini de lliurament per a aquest premi acaba demà.

ENYORANÇAAutora: Pilar Campmany

Relat finalista IIIa edició Premi Narrativa Curta L'Illa - Va de lletra
Clica aquí per escoltar-lo amb la veu de Pep Juanhuix

Molt sovint em demano qui sóc sense ells...Déu, com els enyoro! Quan els recordo davant meu, silenciosos i atents, encara sento el pessigolleig de la responsabilitat d’educar-los.

Els marrecs s’hi sentien a gust, amb mi, però la direcció del col.legi decidí substituir-me al•legant que m’havia fet gran. Potser sí que ja era vella. però el meu esperit, brodat per la matinada dels alumnes, era cada dia més jove; aquells ullets de mel m’endolcien el pas del temps. No acceptava que les meves possibilitats haguessin quedat absoletes, que nous companys poguessin oferir millors recursos que jo; em dolia que m’esborressin els mots i m’emmudissin el missatge...Vaig haver d’acceptar la realitat, però, i em vaig allunyar dels nens conscient que un trosset de la seva vida em pertanyeria sempre. A partir d’aquell moment, tot va ser fosc, res fou llum, no hi hagué projecte; em sentia perduda dins d’una passivitat involuntària; sense poder mostrar coneixements, no sabia qui era; em sentia prada verda sense dibuix.

El que ningú no ha sabut mai, encara, és que sempre he continuat observant els nens...La dona de la neteja sol deixar la porta de l’ habitació mig badada i cada matí, a les nou en punt, he vist com un raig de sol entrava al col•legi.

Aquest consol però, ja se m’acaba; el director ha ordenat que buidin aquest traster per reconvertir-lo en aula de música; sé que llençaran tots els trastos vells que hi romanem emmagatzemats i que ningú no em reclamarà; ara es fan servir nous plantejaments pedagògics: pissarres digitals, recursos multimèdia, aplicacions informàtiques...

Cap mestre ja no vol utilitzar les antigues pissarres verdes...



De bolígrafs i amebes
Treball guanyador de la segona edició del Premi narrativa breu l'Illa - Va de lletra
Autora: Cristina da Souza
escolta'l


Mollet del Vallès, 29 de febrer de 2010

Benvolgut Pablito,

Fa quatre anys justos des del dia que vaig trucar a la teva porta de pomposes lletres daurades i missatge senzill: Pablo Garcia, terapeuta.

Mira, Pabliche, junts hem desembolicat fil per randa tota la foscor d’aquesta teranyina que em menja per dins; t’has entestat a fer-ho a partir d’aquell record de la meva preadolescència que m’obsessiona i, així, en les sessions setmanals sempre hi ha hagut tres cadires: la teva, la meva i la del meu jo de sisè de primària. Has desgranat la mirada del jo que es delia per tenir el boli de quatre colors del nen del pupitre del costat, has estudiat tots els sentiments que li despertava: la mirada àvida, la necessitat de tocar-lo i fer baixar, una rere l’altre, les quatre mines, sobretot la verda. Els ulls de tota la classe estaven fixos en el moviment del dit gros i en el sorollet que se sentia en aparèixer la mina desitjada. No hi feia res que el boli no escrivís bé, que de vegades embrutés tota la plana o que no sortís la tinta, tant se valia. Tenia el color verd que els pares ens negaven sistemàticament per inútil. A la nit, m’adormia dibuixant sobre el coixí l’objecte estimat, el seu gruix incòmode, la part blava de baix, la part blanca de dalt amb les quatre palanquetes: la blava, la negra, la vermella i la verda, la boleta al damunt... El clic-clic em perseguia durant el dia, sentia la fressa que feia el meu objecte de desig quan aquell nen escrivia sobre el paper. La tortura va durar fins que els pares, tips de sentir-me’n parlar, em van regalar un d’igual. Quan el vaig tenir a la mà, em vaig enfonsar, ja no el volia, ja no seria l’únic de tota la classe, les mirades es dividirien en dos, però jo m’enduria la pitjor part perquè no havia estat el primer a posseir-lo.

Saps, Pablete?, trobo que no m’ha fet cap bé tornar un dia rere l’altre a aquest record; a força d’estudiar-la, l’enveja s’ha anat apoderant dels pocs racons que no li estaven permesos, per això avui, en el dia del nostre aniversari, m’he despertat amb quatre convenciments que no em treuràs del cap:

  • Primer: Sento enveja de mi mateix per ser tan envejós de la meva enveja. No intentis traduir-ho, jo ja ho he fet i cada cop m’envejo més.
  • Segon: Voldria ser una ameba. Sento enveja de la seva facilitat de viure, morir, moure’s, alimentar-se, de tot, però sobretot, de no pensar, de no saber que hi ha coses envejables al seu voltant. Quina felicitat un cervell que descansa o, encara millor, quina enveja no envejar res!
  • Tercer: A partir d’avui dono per acabada la nostra relació. Com tu diries, fue lindo mientras duró, i sé que et trobaré a faltar, que somiaré amb la teva veu suavitzant i amansidora. Però no tan sols no he deixat d’envejar l’univers sencer, sinó que, a força de pensar-hi, ara l’envejo més encara.
  • Quart: No t’ho volia dir, però l’altre dia vaig veure com miraves la jaqueta de pell girada que m’acabava de comprar amb la bufanda de la feina i em va semblar reconèixer aquella mirada engolidora. Pel teu propi bé, deixa’m marxar, no vull encomanar-t’ho.
Doncs bé, Pablito, feliç aniversari i adéu, i recordá que no sos vos, soy yo.

Rep una forta abraçada,

Carles


Elis, elis!
Treball finalista IIa edició Premi narrativa breu l'Illa - Va de lletra
Autor: Amadeu Ballester
escolta'l

Aixeco la persiana de la cuina perquè entri l’esmorteïda claror de la tardor. Haig d’estirar fort la maleïda cinta per pujar-la. Un dia se’m quedarà a la mà. No com el milionari del veí del davant, el de l’àtic amb el tendal taronja, que s’ha posat uns motorets a cada finestra. Amb el color del tendal i el rau rau de l’invent ens vol refregar per la cara que és molt feliç. M’acabo el plat de cereals i agafo la nota que em recorda que abans d’entrar al despatx he de comprar pa al forn. La meva dona és metòdica i organitzada. Per això encara cova el llit. Sempre hi ha qui totes li ponen.

Les escales del metro estan plenes de llaunes buides. Baixo dos esglaons i torno endarrere i agafo les mecàniques que per això les posen, per no gastar soles de sabates, encara que s’ha d’aguantar els jovenets estúpids que les baixen corrents. L’andana és plena, a veure si em quedaré a terra. No hi ha res com el cotxe, sempre vas còmode. Però com que el metro és més ràpid, tots anem com sardines. Amb un parell d’empentetes em poso a primera fila i deixo enrere el noi de la bicicleta. Mira que portar una bicicleta al metro! Encara hi ha classes. En el moment d’obrir-se les portes aquella dona del cistell m’agafa l’únic seient lliure. Em faig vell. Abans jo era una astuta guineu. El temps passa. He de vigilar la propera estació, Dressanes, que sempre hi baixa molta gent.
Per fi puc seure i posar-me a la falda la cartera nova, de pell de vedell. Jo diria que devia ser un vedell de Suïssa, de tant fina que és al tacte. Avui em passejaré tres vegades per l’oficina, sobretot per davant de la taula del Rius, ell, que sempre presumeix de tecnologia amb els seus Ipods i Ipads. Per cert, hauré d’afanyar-me d’acabar l’informe que haig de presentar a la reunió amb el director general. Estic convençut que el Rius ja el deu tenir llest, copiat dels meus apunts, en el seu Samsonite tronat i procurarà colar-lo el primer.

El vagó va ple. Un paio gras del seient del costat, que fa mitja becaina, porta una bossa plena que m’encasta als ronyons. Segur que ve de la Boqueria i s’ha endrapat un bon esmorzar. L’home que ha tocat l’acordió a l’altra porta empeny un carret amb un altaveu i li passa les rodes damunt les sabates de ballarí d’un amb cara seriosa i bigoti. Per anar amb metro que se’n posi unes de barates! Em fixo amb el rètol que amenaça als que viatgen sense bitllet, els caurà cinquanta euros de multa. Al costat, un artista de barri ha escrit en un grafit una idea profunda, “El cel no existeix”: es veu que el paradís és viatjar sense pagar. Tinc ensopiment, estic mig endormiscat. Ahir anàrem a sopar amb en Lluís i la Cecília. Ens van passar per la cara la compra del seu cotxe, nou, de no sé quants cavalls i fustes nobles. Gairebé tot el sopar en un japonès que tot és peix cru i algues humides, també vam menjar mecànica i matèries primes sostenibles. A més, la Cecília, que està de molt bon veure, prima, esvelta i amb una mirada que convida a fer bogeries, ens va instruir sobre la literatura russa. Que si els autors russos per aquí i per allà. Ah, i que el millor era el Shòlojov. La meva dona, la pobra, no havia sentit mai parlar del Shòlojov. La veritat és que jo tampoc. Ho haurem de mirar a la Vikipèdia. S’ha de tenir cultura. Bé, la qüestió és que amb tanta xerrameca, a dormir tard. Que no se’m passi la parada de Lesseps.

Trobar el forn només de sortir del metro és un avantatge. Sents l’oloreta del pa i recordes l’encàrrec de la parenta. La dependenta ja em coneix. Al girar-se per agafar la baguette, que sempre compro, una vella amb bastó i tossint diu, gairebé sense veu, “corre noia, dóna’m una barreta ben torrada, que ja no m’aguanto”. I llavors la noia li dóna la que agafava per a mi i em diu sorneguera “a vostè no li sap greu que li canviï el pa, oi? Aquesta senyora sempre la vol molt torradeta, i vostè és una persona molt educada i comprensiva”. I me’n dóna una altra. Les paraules de la dependenta em fan sentir cofoi. Que algú hagi copsat els meus valors em satisfà. Però, ben pensat, jo m’he quedat amb la pitjor baguette del forn. Pago i surto ràpid. La vella bruixa coixa no pot ser molt lluny. Fins aquí podíem arribar, jo era primer i la més torrada ha de ser meva.



Tardor
autora: Margarida Molné
escolta'l

Dies curts, melangiosos.
El vent bufa amb força
i despulla els arbres.
Les fulles hi dansen,
fins que es desmaien i cauen.


El bosc s’engalana
amb gran lluïssor.
Colors vius i càlids,
tons íntims,
com l’escalf d’una abraçada.


Sobris fruits de la tardor,
avui embellireu la meva taula
i la perfumareu.
I em deixaré fumar les mans
amb l’ennegrida castanya.


I no me les rentaré
fins haver-me menjat
la darrera.
Llavors, amb els llavis tenyits de negre,
els que em vegin diran:
“Avui és Tots Sants”


Anna
Autora: Pilar Campmany
escolta'l

         L’Anna devia tenir uns vint-i-cinc anys, quan jo tan sols en tenia vuit o nou. Vivíem l’una al costat de l’altra, en unes cases de calç blanca d’un carrer vermellós d’argila. Cada dia anava una estoneta a casa seva: assegudes en dues cadires de vímet, darrera les ventallades de l’entrada, m’explicava bells contes. Com m’agradava escoltar-la!

        La meva amiga no havia anat mai de vacances ni tampoc sortia de casa gaires diumenges, mai no deixava d’atendre les necessitats de la mare. Era dolça com el nèctar de raïm, educada i amorosa. La casa, molt humil, era massa freda a l’hivern... però la calor d’afecte humà mai no hi mancava. Sèiem prop d’un braser, l’única escalfor de què disposaven, perquè el sou que cobrava a la fàbrica de blondes era molt minso; el pare les havia abandonat feia molts anys.

        Mai no es queixava de cap infortuni, semblava feliç tot i que la gent la considerava massa introvertida. Va ser quan m’explicà que la turmentaven veus dins el cap, que em vaig adonar que tenia problemes... Deia que tot i estant sola, sentia com els companys de feina la criticaven i se’n reien d’ella. Ningú no podia fer-li entendre que això era impossible i, a poc a poc, s’anava formant un món paral•lel que l’aïllava de món real. Començaren a receptar-li un munt de pastilles que la deixaven mig adormida durant tot el dia, i a practicar-li corrents elèctrics que li menyspreaven la dignitat, però les veus no desapareixien... les forces li anaven decaient i, finalment, hagué de ser internada en un centre psiquiàtric.

        En aquell moment, no vaig poder entendre quina era l’estranya malaltia que patia, però, ara, comprenc el que la infantesa no em permeté copsar... el trauma que patí per l’abandonament del pare, la gran sensibilitat innata que posseïa, i la dissort de tenir uns companys que, en no saber-li valorar la prudència, la timidesa i la bondat, ajudaren a despertar allò que potser sempre podria haver estat adormit.

        Les persones coneixem molt poc la complexitat de comportaments que els esdeveniments de la vida originen, critiquem, ens riem de tot allò que no entenem; ens costa acceptar que hi ha éssers que necessiten més amor i comprensió que d’altres, perquè no tothom ha tingut les mateixes vivències, ni han nascut amb el mateix grau de sensibilitat...



Llàgrimes 
Pseudònim: Llum de lluna


Les llàgrimes cauen de la meva cara, no en puc fer res, el teu record s’esfuma...
T’intento buscar, no et trobo, on ets? On has estat tant de temps sense dir-me res? On et puc trobar?


No se on ets, què has fet , jo sol vull tornar a sentir dels teus llavis un T’estimo, la nostra paraula, un petó, i que no marxis més, que et quedis al meu costat passi el que passi perquè, jo vull que el teu record persisteixi en mi, les teves carícies siguin motius per deixar qualsevol malentès, que cada un dels teus petons sigui el final d’alguna discussió absurda...


Vull que cada mirada tingui un codi secret que sol coneguem tu i jo, que amb una mirada, em diguis el que m’estimes, que amb una abraçada se’n vagin els nostres maldecaps, que tu i jo siguem lliures...

Les llàgrimes no poden deixar de caure, no et tinc, penso, et necessito, em repeteixo un i un altre cop sense cap resposta... deso cada record teu en el fons de l'armari, on normalment mai hi poso res, avui he tingut que trobar les teves coses, sento un lleu malestar, em cauen llàgrimes sense pensar, en vèncer els obstacles hi veig la teva camisa, la que portaves el dia que ens vam conèixer...


La samarreta amb la que et vaig fer el primer petó... i la primera carta que ens vam enviar: la carta és una mica vella, però quan necessito plorar em va molt bé, perquè quan penso en tu, les llàgrimes, cauen soles com si estiguessin obligades a sortir, sense marxa enrere...


La carta comença així “Princesa meva, et busco sense trobar-te, ets la meva raó per a viure, et sento, la teva veu, és la meva melodia, i cada pas que fas és pas cap al paradís, cap al meu paradís, cada dia miro el correu, sense resposta, és com un punyal que se’m clava, perquè ets l’únic que em manté viu, el teu record...”
Ho he tornat a llegir, no pot ser, necessito que tornis Príncep!! Cada record que tinc amb ell és una ferida, que no es cura, és com quan sents que mai podràs tornar a estimar com te’l vas estimar a ell, perquè ell era el més preuat d’aquells joves.
Hem noto la cara humida, potser de tant plorar... Que em passa? Mai m’havia passat amb cap home... Vull reflexionar per què en pensar en ell ploro, perquè no puc cremar els records, i en aquell foc deixar caure tot el dolor que em submergeix.


A vegades, et noto, no sé com, et noto, sé que encara ets viu, ho sé, no sé on ets i per què em vas dir aquelles paraules en les que somio dia rere dia, m’estic tornant boja, potser, m’és igual, sol et vull tenir al meu costat...
Agafo l’àlbum de les fotografies on creia que ja no n’hi havia cap de teva: en passar tres fulls veig una foto teva rodejant-me amb els braços i petonejant-me el coll, ploro, no vull viure, agafo el mòbil i et truco, no contestes, sento la teva veu al contestador, m’agito al llit trucant-te contínuament...


L’endemà noto el coixí moll, son llàgrimes... necessito trobar al meu príncep: aquell que em petonejava el coll, i em feia sentir la seva princesa...


Et necessito em repeteixo... En trucar-te agafes aquest cop sí, el telèfon, et faig diverses preguntes, però no en contestes cap, em penges el telèfon. Em fas sentir una estúpida, però les llàgrimes no deixen de brotar, no puc parar, perquè... per què encara Ploro fins l’endemà següent, no em queden llàgrimes, sento el timbre... es ell...
Ploro...t’estimo et repeteixo... em dius - no tinguis por, sóc teu i tu meva- .


En sentir aquestes meravelloses paraules de la seva boca, li vaig donar un peto, i plorant aquest cop sí, de felicitat li vaig dir a cau d'orella que me l'estimava, perquè en realitat mai l'havia deixat d'estimar.



MEDITERRÀNIA

Autor: Ramon González Reverter


Em desperto i m’acosto a la paret per obrir de bat a bat la finestra de l’habitació perquè entri la claror i admirar la Mediterrània als meus peus, un mirall blau que s’estén fins l’horitzó. Quina emoció!

Mentre observo encisat aquesta imatge digna d’una postal, noto que el meu cor batega amb força i deixo volar la imaginació amb un agosarat afany d’apaivagar els sentits: m’agrada respirar l’aire impregnat de l’encisadora flaire salobre i alhora copsar el sabor a mar que sura a l’atmosfera.

També contemplo les gavines que solquen el cel a la recerca de peixets en una superfície que sembla una llacuna turquesa quan està en calma i un estany de tonalitat verdosa en dies de maror.

Aleshores els meus pensaments giren al voltant d’aquesta gran massa líquida. És curiosa l’atracció que exerceix sobre mi. Com explicar els sentiments envers un mar que estimo amb deler? Confesso que sempre m’he sentit captivat per la seva proximitat. Vaig néixer no gaire lluny el Mediterrani, vaig romandre la infantesa i joventut ben a prop i ara que ja sóc adult no he trigat gens ni mica en traslladar-me a un poble costaner. És clar que la meva professió seria la mateixa arreu terra endins, però tinc la sensació que al treballar en un lloc marítim, la feina resulta menys feixuga i esgotadora. Quelcom difícil d’expressar amb paraules.

Potser algú diria que es tracta d’una teràpia d’efecte placebo, però el cert és que vora la mar l’adrenalina em regalima per les venes, m’estimula l’esperit i la meva ànima se sent confortada. Com si la seva simple presència pogués foragitar les angoixes que de vegades em trasbalsen, esmicolar els neguits i sadollar les il•lusions que brollen al meu interior.

Quan faig footing amunt i avall, procuro fer-ho per camins paral•lels a la platja i així puc notar la tebiesa de l’aigua acaronant-me els peus quan trepitjo la sorra humida. Sovint tinc l’oportunitat de córrer per una passarel•la sobre una catifa d’aigua i d’onades que moren a la riba daurada. Com a colofó, he destinat els meus estalvis a comprar una caseta en la vessant d’un turó per poder fruir a tothora d’una magnífica vista panoràmica: la serralada del Montsià a l’oest i els Alfacs a l’est,una immensa badia que sembla voler-me estrènyer entre els seus braços.

Així transcorre la meva vida i aquí penso viure el temps que la Providència, el destí o l’atzar tinguin a bé concedir-me, suportant els avatars de l’existència, però això sí, amb l’esperança de seguir gaudint cada matí de l’aurora, que des de trenc d’alba la llum del sol reverbera amb una lluïssor irisada damunt del mar i del crepuscle dels capvespres, quan l’astre rei s’amaga rere les muntanyes i miríades d’estels titil•len reflectides sobre la superfície de l’aigua que en la foscor de la nit esdevé una veta d’antracita.



NIT SEGADA
Autora: Pilar Campmany

Premi "Reptes Poètics Visuals" de la pàgina de Relats en Català.
La imatge proposada era el quadre de Vincent Van Gogh "Terrassa de cafè a l'estiu".


Nits llargues, mots d’amor, en aquesta terrassa d’estiu...
Sota cel estelat, desfèiem qualsevol teranyina diürna,
badàvem porticons, alçàvem persianes, enceníem llums;

jugàvem amb la brisa de la nit a fer i desfer projectes,
dissenyàvem vaixells amb veles altes vers bell univers,
rutes d’amor per on navegava l’ànima, i també la pell.


Aquesta nit, cap encanteri ja no transita la terrassa,
tan sols hi davalla foscor, silenci feridor, buidor punyent;
cap tendal no em protegeix de fredor de tempesta àlgida,
cap lluna no em brilla, ni cap estel m’apaivaga l’enyor,
tots els sortilegis passen pel meu costat sense tocar-me.


Potser demà, quan més enllà de l’atzur m’obris els braços,
quan torni a recloure’m dins claustre enyorat del teu pit,
tornarà a embadalir-me l’embruix... la màgia...de la nit.





TERRORS NOCTURNS
Autor: Francesc Ruiz
escolta'l


Tot va començar com la resta de nits amb malsons: em vaig despertar de nit amb ganes d’anar al lavabo. Després de totes les històries verídiques sobre monstres que ens explicaven a l’escola, a la radio, a la televisió..., de nit els veia per tot arreu i estava aterrat. A més, calia afegir-hi totes les falses creences infantils, com que a sota la flassada cap monstre em podia fer rés, però, quan part del meu cos en sortís, aprofitarien el descuit per agafar-me.

El monstres podien trobar-se amagats a qualsevol lloc de l’habitació on hi haguessin ombres: sota el llit, dins l’armari, al passadís... I això que coneixia tots els racons del meu dormitori. Sabia quines ombres provenien dels llums del carrer i quines les feien els fars dels vehicles que passaven. Però jo havia vist els monstres amb la seva cara pintada, i m’havien explicat amb quina astúcia es podien amagar. Per això, el primer que sempre feia era estar-me quiet al llit com si encara estigués dormit, però en realitat mirava les ombres de l’habitació per detectar qualsevol moviment sospitós.

Quan ja em trobava segur de no haver vist cap monstre, tocava fer el cor fort, treure el braç de sota la flassada, i estirar-lo fins a la tauleta de nit per encendre el llum de l’habitació. Una cosa era no haver sabut veure cap monstre i l’altre que no estiguessin al costat del llit, esperant per agafar-me del braç. L’allargava amb el major silenci possible. Sabia que els monstres podien veure-hi de nit, però ho tenia que fer, i intentava, com a mínim, no fer soroll.

El moment d’encendre el llum també era molt dramàtic. Fins i tot desprès d’haver estat observant totes les ombres, tenia por de veure la cara d’un dels monstres saltant cap a mi en el moment que el llum ho il•lumines tot. Què passaria llavors? Tindria temps d’amagar-me?

Un dia em va semblar veure un monstre. Vaig donar mitja volta al llit, i el meu cap va ensopegar amb la paret de l’habitació. El cop va despertar els meus pares, i varen venir a veure què passava. Em varen trobar sota la flassada, plorant de por i de dolor.

Finalment, quan encenia el llum de la meva habitació, només se’m veien els ulls i el braç: La resta del cos estava sota la flassada. Primer mirava a les parets i els mobles. Després, m’inclinava per sobre del matalàs, i mirava al voltant del llit, no fos cas que hi hagués un monstre estirat al costat. A on ja no m’atrevia a mirar era a sota el llit. Potser podia semblar exagerat, però a l’escola m’havien explicat amb fotos i vídeos com treballaven els monstres.

Llavors, amb el llum encès, sortia del llit, i anava corrents fins al llindar de la porta. Encara que el lavabo es trobava al costat del meu dormitori, em parava a mirar el corredor, i em girava un moment per si veia alguna cosa sortint de sota el llit. Podia haver-hi un monstre esperant-me a qualsevol dels dos llocs. La professora ho anomenava emboscada. Quan estava segur de no veure’n cap, em girava cap a la porta del lavabo, que el meu pare sempre deixava tancada. L’obria de cop, encenia el llum i la tancava darrera meu. Em quedava mirant la cambra uns segons, per assegurar-me que no hi hagués ningú a dins. Preferia tancar-me al lavabo a quedar-me mirant si hi havia monstres a dins amb la porta oberta. Sempre podia venir-ne un corrents des de l’altre punta del passadís. Si deixava la porta oberta, em podia agafar, però si la tancava, no em podria fer rés. A més, els monstres de veritat mai s’amagarien al lavabo, oi?

Mentre pixava, vaig estar pensant en els motius del meu pare per tancar la porta i deixar la finestra oberta. Per si els monstres no fossin prou, a més, feia fred en el lavabo. Per què no em podia quedar tranquil dins el llit? Per què tenia que despertar-me amb ganes d’anar al lavabo durant la nit? Mentre em tornava a pujar el pantaló del pijama, vaig mirar-me al mirall. Ara ja no em feia tanta por. Abans, quan era més petit, en veure el meu reflex, m’espantava perquè em semblava que hi havia algú darrera meu, o perquè pensava que a la meva cara li succeïa qualsevol cosa. Però ara ja no em feia por. Més aviat em tranquil•litzava. Em vaig rentar les mans, i vaig agafar aire. Ara calia tornar al llit.

Per a fer-ho, el procediment era més curt, però necessitava més valentia. Per arribar al lavabo, m’empenyia la necessitat. Per tornar al llit només m’empenyia el fred. Primer de tot, calia buscar la força de voluntat per obrir la porta del lavabo. Com ja us deveu pensar, jo m’imaginava un o més monstres amagats al darrera, esperant a que jo obris per saltar-me a sobre. Però jo tenia una cosa a favor, i era la llum. A vegades la llum podia atemorir als monstres. Vaig obrir la porta del lavabo, i en el passadís no hi havia ningú. Però sempre, abans d’apagar el llum del lavabo, mirava dins del dormitori, on el llum seguia encès. Si no hi havia ningú a dins, tornava al lavabo, i el més ràpid que podia, apagava el llum, tancava la porta, entrava corrents al dormitori i em ficava sota les flassades, a on ja ningú no em podia fer mal, ni cap monstre podia agafar-me.

Poc després d’apagar el llum, vaig sentir com els meus pares parlaven. Ells pensaven que jo no els sentia, però la realitat era ben diferent. No ho entenia tot, però algunes paraules les sentia bé. El meu pare va dir que quan ell era petit, els nens no tenien por dels monstres, i la meva mare va comentar una cosa sobre com la guerra havia canviat la vida al nostre poble. En aquell moment jo no entenia aquells comentaris, igual que no entenia a la professora quan deia que l’única guerra del nostre poble havia estat contra els monstres. I el més estrany de tot era la reacció del meu pare. Com molta gent, havia lluitat a la guerra, però mai volia parlar-ne. Mentre pensava en tot això, em vaig quedar dormit.

El següent record d’aquella nit va ser despertar-me a poc a poc, però essent conscient que hi havia un pes sobre el meu pit. Jo estava estirat cara a munt, i era com si hi tingués alguna cosa a sobre meu mirant-me atentament a la cara, esperant que jo donés qualsevol senyal d’estar despert. Però no ho faria. Vaig continuar amb els ulls tancats, i no sé com, vaig tornar a agafar el son.

Finalment em vaig despertar una tercera vegada durant la nit. Va ser quan el sol ja despuntava per l’horitzó. Estava estirat al llit, de costat, amb la cara cap a la finestra, que tenia la persiana mig baixada, i em va semblar veure una ombra sortir corrents per la part de fora de la meva finestra. El cor em bategava com mai. Em vaig quedar mirant la finestra, per si veia alguna cosa més moure’s per fora, però només hi havia la llum del dia que començava.

Un moment després va entrar el meu pare al dormitori, i va encendre el llum.

_ Una altra nit amb malsons?_ Em va dir mentre seia al meu llit

_ Tenia por dels monstres.

_ No n’has de tenir. Vàrem fer fora tots els humans durant la guerra_ Va dir, mentre una llàgrima li queia per la galta. Em va abraçar _ Ja no queden més monstres.


QUE TINGUIN UN FELIÇ VIATGE
Autor: Ramon González Reverter
escolta'l


En Jaume i la Neus havien decidit celebrar el seu vint i cinquè aniversari de noces viatjant per Amèrica. No hi havia dubte que la fortuna els havia estat favorable durant els anys de casats.

Començant de no res, en Jaume Serra s'havia obert camí en la vida, llaurant se un futur a base de treball i de sacrifici, per arribar a convertir se en un ric industrial conegut a tota Catalunya com "el rei de la ferralla" per les seves nombroses fàbriques de fundició a Cornellà. Però, a més a més, els seus negocis abastaven una immobiliària, una companyia de transport i, fins i tot, un parell de tendes de moda a Barcelona, així com un taller de confecció a Sabadell... Ningú podia negar li que havia triomfat a la vida.

Ara, feliços i satisfets, volaven en un DC 10 de la companyia Ibèria rumb a Nova York, ciutat on començarien una segona Lluna de Mel, recorrent els Estats Units de cap a cap. Seria un viatge meravellós, sense haver de suportar les privacions de la classe mitjana pel seu limitat poder adquisitiu. Ells no havien de preocupar se dels diners, ja que el seu compte bancari tenia força zeros. Privilegi de milionaris!

Feia més de quatre hores que s'havien enlairat de l'aeroport del Prat i es trobaven ja sobre l'Oceà Atlàntic. Tot transcorria amb absoluta normalitat. Les hostesses traginaven amb la seva acostumada rapidesa i eficàcia. La Neus llegia una revista del cor per combatre l'avorriment i en Jaume assaboria un autèntic whisky escocès, quan de sobte cessà el monòton rondineig dels motors. L'aparell sofrí una brusca sotragada que li va fer perdre alçada. Gairebé d'immediat i de manera automàtica, s'obriren les portelles de les mascaretes d'oxigen que penjaven sobre els caps dels bocabadats passatgers. Llavors es va encendre un rètol d'emergència i la sirena d'alarma sonà amb intermitència pels altaveus de l'avió. Una hostessa amb evidents símptomes de nerviosisme i preocupació, que acabava de sortir de la cabina del pilot, agafà el micròfon i anuncià:

Mantinguin la calma, si us plau... Sembla que tenim problemes importants. Dos motors han deixat de funcionar i malgrat que encara ens resten els altres dos, no tenim la potència suficient per prosseguir el vol... Així doncs, els prego que es posin la jaqueta salvavides perquè tractarem d'ameritzar sobre les onades. És una possibilitat remota però que cal aprofitar... Hem llençat un missatge de socors donant la nostra situació per si hi ha supervivents... Gràcies i... que Déu ens ajudi!

Aleshores es produí alguns arravataments d'histèria que ràpidament fou controlada per les hostesses o pels viatgers amb més sang freda i resignació. De seguida van començar els acomiadaments, les llàgrimes i les oracions.

Neus no vull morir amb un pes a la meva consciència mussità en Jaume serrant fort la mà de la seva esposa . T'estimo, però això no vol dir que t'hagi estat sempre fidel. En aquest atziac moment vull confessar te que he mantingut relacions íntimes amb la meva secretària i... també amb alguna altra dona durant els llargs viatges de negocis.

Ho comprenc, estimat sospirà la Neus no gaire sorpresa per les revelacions del seu marit . En realitat, fa anys que sabia que m'enganyaves, des que vaig descobrir taques de carmí en una de les teves camises de seda... però jo tampoc he perdut el temps.

La dona va fer una pausa abans de sincerar se per complet. L'avió seguia perdent alçada i les hostesses tractaven de donar exemple de serenitat mentre s'afanyaven a ajudar els passatgers en tan dramàtics moments. La mort semblava gairebé inevitable. Potser havia arribat l'hora de confessar per fi al seu marit la liberal i disbauxada existència portada fins aleshores. Veure la cara encesa de rauxa d'en Jaume en conèixer les seves aventures amoroses seria el seu darrer plaer. Un plaer pòstum però intens. Quina importància tenia ja tot el que havia fet o deixat de fer! Aspirà la fragància del seu car perfum francès per donar se ànims i prosseguí:

Vaig casar me amb tu pels diners i des que vaig adonar me de la teva infidelitat, m'he venjat posant te les banyes amb tots els homes que he pogut.

Que tu... m'has posat... les banyes? preguntà en Jaume astorat pel secret desvelat per la seva esposa, negant se a donar crèdit a tan frívol comportament.

De què et queixes, Jaume?... Ho sento, però és ben cert. M'he ficat al llit amb el xofer, amb el jardiner i amb d'altres criats de la nostra torre de Sitges... Quan anava a classe d'aeròbic en realitat acudia a les cites amb l'amant de torn... Les reunions benèfiques a les quals assistia eren l'excusa perfecta per les orgies que hem estat organitzant a casa d'algunes amigues... La polsera de brillants que em vas regalar i que vaig dir te que m'havien robat, li hi vaig donar al professor d'anglès per una nit de passió... Resumint, he tingut un bon grapat d'embolics amorosos, fins i tot amb alguns dels teus estimats col•legues d'honra més que dubtosa.

Si no estiguérem a punt d'estavellar nos, et juro que t'escanyava! exclamà en Jaume vermell d'ira i vergonya.

De sobte, l'avió s'estabilitzà. Els motors van recuperar l'habitual brunzit. La mateixa hostessa que abans els anunciava angoixada l'imminent tragèdia, ara distesa i satisfeta, agafà el micròfon per comunicar los amb un somriure de cinisme i marcada ironia:

Senyors viatgers, el capità Navarro espera que la tradicional broma del Dia dels Innocents hagi estat del seu gust... Els recordo que avui és vint i vuit de desembre... La tripulació d'aquest DC 10 els desitja un feliç viatge.





ANEM DE VIATGE !
Autora: Pilar Capmany
escolta'l


Heu anat alguna vegada a un viatge organitzat per l´Imserso? L´Administració vol que la gent gran ens distraguem i estiguem contents, ( potser amb el propósit que durant uns dies ens oblidem de com n´és de minsa la nostra pensió) i organitza amablement estades d´una o dues setmanes en hotels de la costa, llocs que, si no fos per nosaltres, haurien de romandre tancats quan no és temporada alta. Aquestes petites vacances tenen moltes coses bones per recordar. Us n´explico algunes...

En arribar a l´hotel, ja comences a sentir-t´hi a gust. Veus com la gent corre cap al taulell de recepció com si se li escapés l´autobús, perquè pensen que els primers en arribar tindran una habitació amb més bones vistes, però després s´adonen que no, que tot i que t´hi presentis aviat, el mar no el pots veure gairebé mai.

Quan ja tens la roba desada a l´armari, vas a passejar per dintre de l´hotel per conèixer-ne tots els equipaments, i aviat et convoquen a una reunió de benvinguda, organitzada per “Mundo Sénior”; allà et trobes amb una senyoreta, molt ben vestida, de color blau marí, que t´explica què has de fer si tens una urgència mèdica. T´ho detalla tan bé, que et quedes ben satisfet pensant que si se´t presenta algun infart o atac de feridura, ells ja ho arreglaran tot; A continuació, et descriuen les excursions que organitzen, pagant-les tu, naturalmente, però si el dia abans encarregues dos entrepans per a la sortida, te´ls donen de franc. També t´expliquen que l´hotel té una monitora, molt jove normalmente, que t´ajudarà a gaudir de l´estada; t´ensenyarà a fer manualitats que ella ha après fa poc, podràs practicar la punteria amb dards o amb escopeta, i s´hi guanyes, et donaran un bonic diploma perquè el pengis a casa. Cada matí, a més, hi haurà gimnàstica de manteniment, però... això sí , hauràs de posar-te un xandall ben bufó perquè tot quedi més decoratiu, i fins i tot sembli que a la gent gran se li dóna ve això de moure el cos. L´activitat més divertida serà la del bingo, cada dos o tres dies el monitor tindrà pedretes o botonets a punt perquè hi puguis participar, i de premi, et donaran un “xupito” que podràs demanar al bar.


Quan arriba l´hora de dinar, s´ha d´anar en compte, t´has de posar mitja hora abans a la cua del menjador, per poder ser dels primers. La gent es llança cap al bufet lliure per poder escollir les abundoses viandes; omplen els plats com si no haguessin menjat res en tres mesos, i com que en aquell moment, ni els fills ni els metges no els poden controlar, passen de l´aigua mineral, del menjar sense sal, de la verdura i de la carn a la planxa. De carn, haig de dir que no n´hi sol haver gaire a l´hotel. Els cuiners, molt prudents, deuen pensar que els bistecs costarien de mastegar, i prefereixen cuinar croquetes i salsitxes perquè són més toves. .De tant en tant, també fan grans paelles d´arròs, acolorides amb un bonic color groc,l´únic color que podràs menjar, perquè les persones de davant teu, ja s´hauran encarregat d´escollir amb cura els altres tons per al seu plat.


A la tarda, els grupets que es van formant solen sortir a passejar pel carrer. Les dones gairebé sempre van a davant, mirant aparadors, i cercant amb fal.lera algun record per a la família, cendrers amb el nom del poble, o samarretes virolades, i els homes van caminant darrera d´elles, orgullosos de les seves parelles, i parlant de futbol o de política. Després, es torna a l´hotel i, en acabar de sopar, comença el millor de tot: EL BALL! Si abans d´entrar a sopar es deixa una penyora en una cadira de la sala de ball o el cònjuge ben assegudet, esperant-te, s´hi troba seient quan s´hi arriba, d´altra manera, s´hi ha d´estar dret. Gairebé sempre posen discos, però, de tant en tant, també hi ha música en directe i fins i tot alguna atracció. Quin “ glamour” que hi ha a la pista! Les senyores, ben abillades, amb reflexos clars, els millors vestits, els xals més acolorits, i aquelles joies que fins ara romanien avorrides a l´ estoig; els senyors no solen canviar gaire de roba, però van molt polidets.


El pas-doble és el que gairebé sempre comença la sessió de ball, perquè la gent s´animi, i a continuació arriben valsos, tangos, sevillanes i, fins i tot, alguna sardana, si algú la demana. Els que no falten mai són “El coyote” i “La escalera de caracol” Quan els balladors senten aquestes cançons, s´aixequen ràpidament i comencen a formar, amb molta seriositat, rectes fileres per fer una exhibició de coreografia, demostren tot el que han après durant l´any. Tothom´s´oblida per unes hores del reuma, de l´artritis i de l´artrosi. Uf! Quines coses tan lletges...

Van passant els dies i, finalment, arriba el moment de fer la maleta per tornar a casa. Se sent una mena de paradoxa de sentiments; per una banda sap greu que s´acabin aquells dies d´esbarjo, i per altra banda, es tenen ganes de tornar a casa per veure la família. Hi sol haver un intercanvi de targetes o de números de telèfon, i alguna vegada l´amistat es manté, però generalmente, no s´hi torna a tenir més contacte, amb aquelles persones que has conegut. Te´n queda, això sí, un grat record a la memòria.


Us animeu a fer un d´aquests viatges ?



UN ORDINADOR MASSA SOFISTICAT

Autor: Ramon Gonzalez Reverter
escolta'l

En Xavier era un fanàtic de la informàtica i amb els seus estalvis havia comprat un ordinador d’última generació per al cotxe. Un amic que treballava en un taller proper es va encarregar d’instal•lar-se’l i ara en Xavier estava impacient per estrenar-lo. Tan bon punt va pujar al vehicle notà una intensa sensació de plaer i només introduir les claus al contacte, observà com s’encenien uns llumets en el panell de l’ordinador, situat al davant del canvi de marxes.

- Bon dia, senyor Xavier!

- Bon dia! -va contestar ell un xic sorprès.

- Donat que segons sembla haurem de romandre junts una llarga temporada, fóra convenient que m’assignés un nom.

- Què tal “profund”? -va dir en Xavier, després d’una breu vacil•lació.

- Molt apropiat… Quan vulgui podem emprendre viatge.

- Bé, som-hi!

El vehicle va arrancar i enfilà el carrer augmentant la velocitat.

- He de comunicar-li que té la porta mal tancada -va manifestar l’ordinador de seguida.

- Fantàstic!.

- També ha oblidat de cordar-se el cinturó de seguretat.

- Gràcies per l’advertència. De bona me n’he lliurada, noi. Conduir sense cinturó suposa una multa de quinze mil pessetes.

Aleshores, Xavier, feliç com un nen amb sabates noves, començà a taral•lejar una cançoneta. Tan bocabadat estava que gairebé se n’adonà que es trobava travessant un banc de boira.

- Les normes de trànsit recomanen encendre els llums quan es circula per llocs d’escassa visibilitat.

Va agrair de bell nou la recomanació i s’afanyà a pitjar l’interruptor dels llums.

- “Profund”, ets una passada! -va exclamar en Xavier satisfet per la compra d’un aparell tan fantàstic.

Orgullós de sentir-se el propietari d’una innovació tecnològica com aquella, va exhalar un sospir i tot seguit va treure un paquet de cigarretes.

- Li recordo que fumar resulta nociu per a la salut.

- Valga’m, Déu!

L’irritava que una màquina es fiqués en la seva vida, però tot acceptant que en aquella ocasió l’ordinador tenia raó, optà per deixar el paquet a la guantera amb un gest de resignació.

- Recomano ficar gasolina a la propera estació de servei, ja que el dipòsit es troba gairebé a la reserva.

- D’acord, espavilat. Algun problema més? -va preguntar aleshores en Xavier dirigint-li una mirada de fit a fit carregada de traïdoria.

- Ja que ho menciona, suggereixo canviar els filtres, les bugies, les pastilles de fre i els escovillons del parabrises.

- Caram, res més? -indagà en Xavier amb certa dosi de recel.

- És necessari netejar les burilles de cigarreta del cendrer, les taques del seient del darrere i el capçal del cassette.

- Estàs en tot, oi?

- Per descomptat. Si fos un home diria que aquesta és la meva feina, però com no sóc més que una màquina, un xic complexa, he de reconèixer que la meva funció consisteix a recordar-li els oblits i imprudències.

- Què saps tu de la meva vida? -va preguntar llavors en Xavier, amb la sospita que l’ordinador guardava informació que ell ignorava.

- Que ha pintat la cuina recentment, que s’ha endarrerit en el pagament de la lletra del vídeo, que té el compte del banc en números rojos i que encara deu la factura per la reparació del rentavaixelles.

- Ostres, em van dir que eres sofisticat, però no em podia imaginar que poguessis ser-ho fins aquest extrem.

- Podria afegir que s’ha deixat el llum encès de la cambra de bany en sortir de casa i una aixeta mal tancada.

- Calla d’una vegada, “profund”!… Ja n’hi ha prou. N’estic tip.

Va passar uns minuts esbufegant com un animal ferit. A poc a poc l’empipament va anar esvaint-se. Al cap d’un quart d’hora, penedit per la seva conducta intolerant envers un simple ordinador, va dir:

-Vinga, “tio”. No facis que m’enfadi o em veuré obligat a desconnectar-te. Per cert, ja que ets tan intel•ligent, saps alguna cosa interessant de mi?

- Que ronca al llit, odia el suc de tomàquet i li agrada abusar del whisky.

- Oblida totes aquestes rucades -comminà en Xavier malgrat saber que tot allò era veritat-, em refereixo a quelcom realment fort, m’entens?

- Com ara que la seva dona s’entén amb el veí del cinquè?

- Cabró!

En Xavier va donar un cop de puny tan contundent a l’aparell que va esmicolar el panell i va aconseguir fondre els seus circuits electrònics. Degut al cop, l’ordinador va tenir la virtut de romandre mut per a sempre.

D’aleshores ençà, en Xavier va gaudir del plaer de conduir en silenci, sentint la veritable pau, sense cap intromissió en els seus assumptes privats i sobretot amb plena indulgència a la intimitat. I si algú gosava preguntar-li en el futur sobre la seva antiga afecció pels ordinadors, sabia de totes totes la resposta que donaria:

- Que se’n vagin a fer “punyetes”!



EL PORRÓ

Autora: Montserrat Vernet i Padró

Finalista del concurs “Les millors pàgines 2004” de Granollers


És diumenge al matí. El Pol anirà amb els pares a dinar a casa dels oncles de Falset. S’han llevat ben d’hora, han pujat tots tres al cotxe, i després, apa, la ronda i l’autopista, i vinga veure passar cotxes, i cases, i arbres, i senyals. Fa calor, el viatge és llarg i el Pol s’adorm, ben lligat a la seva cadireta. Quan es desperta ja han deixat l’autopista i corren per una carretera que va travessant els pobles de la zona. A la sortida d’un dels pobles hi ha un edifici solitari que és un restaurant, i al davant, a tocar de la carretera, hi ha una taula amb un porró que sembla de gegants.

-Què és, això, pare? –pregunta el Pol tot fregant-se els ulls encara botits de son.

-Un porró per a forçuts.

-I per què?

-Doncs perquè el vi que hi ha a dins és molt bo, i si algú té prou força per aixecar el porró amb una sola mà li deixen beure tot el vi que vulgui –I el pare, traient la mà dreta del volant i tirant un moment el cap enrere fa el gest de beure amb porró.

-I si no tens força?

-Llavors no pots beure del vi d’aquest porró.

El Pol voldria tornar a mirar-se millor el porró dels forçuts, però el cotxe ja l’ha deixat enrere. Girant-se com pot, presoner dels tirants que el subjecten a la cadireta, no veu ni tan sols l’edifici del restaurant.

El cotxe avança entre vinyes. Els pàmpols són verds i grossos, i entremig es veuen tot de penjolls de raïm que comença a madurar. També hi ha alguns camps de cereals, daurats de rostolls, i bancals d’olivers grisos. El Pol mira un tractor que circula per un camí paral•lel a la carretera. Veu les rodes immenses, amb bonys i clots com muntanyes, i un home gran assegut dalt de tot, dintre d’una cabina de vidre.

Però el tractor també queda aviat enrere, i continuen les vinyes i els rostolls i els olivers i els pobles amb gent que camina i botigues obertes als costats de la carretera.

Després els camps es tornen muntanyes rodones plenes de pins, i la carretera va per baix de tot, i les muntanyes s’alcen a banda i banda, de color verd fosc.

Quan arriben a casa dels oncles no han de trucar a la porta com es fa als pisos de Barcelona, sinó que tot just empenyen la porta de fusta de l’entrada, que dóna al garatge, i després una porta amb vidres, que dóna a una escala, i el pare crida:

-Hola! Ja hem arribat!

-Pugeu, pugeu! –crida la tieta Matilde des de dalt, sense intèrfon.

El Pol i els seus pares pugen les escales i ja es troben els oncles esperant-los. La tieta és una mica més gran que la seva mare, però més baixeta, i té una boca grossa plena de dents grosses, que al Pol li agraden molt. S’acosta al Pol, se’l puja a coll i l’abraça molt fort, tant que el masega una mica, mentre diu:

-Ai, el meu fillolet del meu cor, que maco i que gran que s’ha fet! Quants anys tens, ja?

El Pol es mira la mà dreta i, treballosament, n’aixeca tres dits. Després aixeca també l’índex de la mà esquerra, doblegat. La tieta comença a riure:

-Ai, aquest xiquet, quins acudits! Tres anys i mig tens, ja?

I li fa molts petons sorollosos a prop de l’orella, que l’eixorden i que li fan pessigolles a la galta. Després el deixa a terra.

L’oncle, alt i cepat, li estén la mà, com al pare, i li diu només:

-Què hi ha, noi?

El Pol se’l mira amb interès i al cap d’un moment li pregunta:

-Oncle, tu ets molt forçut?

-Home, ves, Déu n’hi do.

-Jo també –fa el Pol convençut.

-A veure? –i l’oncle li toca els músculs del bracet. El Pol posa el braç doblegat i prova d’endurir-lo.

L’oncle va assentint amb el cap, tot traient els llavis enfora.

-Sí que ho seràs, sí, de forçut, però abans has de menjar moltes sopes.

-Per què?

-Perquè qui menja sopes se les pensa totes, noi! –respon l’oncle, i després diu a la seva dona:

-Matilde, naltros anem a la Vinícola, eh?

-Aneu, aneu –respon la tieta.

-No et descuidis de comprar el vi de bóta per als Jaumes, i compra un bidó d’oli per a nosaltres –recorda la mare.

El pare fa que sí amb el cap, i després l’alça una mica mentre diu “fins després”, i ell i l’oncle desapareixen escala avall. El Pol va per seguir-los, però la mare l’agafa de la mà:

-Vine, reiet, vine amb nosaltres a la cuina, que ajudarem a la tieta a fer el dinar.

Entren a la cuina i la tieta Matilde treu de sota de la taula un tamboret, agafa el Pol per les aixelles i l’asseu al damunt.

-Així, maco, aquí ben assegudet ens faràs companyia mentre preparem el dinar, oi que sí?

I sense esperar resposta li fa una altra tanda de petons sorollosos i de pessigolles. Després es posa a parlar amb la mare mentre remenen olles i cassoles.

El Pol mira al seu voltant. Els armaris són més vells que els de casa seva, i de color verd claret. En un racó hi ha penjat un pernil, i a terra hi ha una caixa de plàstic reixada de color blau marí plena de patates, i una altra mig plena de cebes. Al costat de les caixes hi ha una altra porta, entreoberta, que deixa veure el mirall del bufet del menjador. La mare i la tieta estan d’esquena, i xerren tot tallant verdures i fregint carn. La tieta ha engegat la campana extractora, que fa tant soroll que gairebé no deixa sentir les seves veus. El Pol baixa del tamboret i surt de la cuina.

El menjador és en penombra. Les persianes de la finestra estan tancades per fer fora el sol. Però ell, tossut, entra per on pot i dibuixa tot de ratlletes de llum al mosaic de colors.

El bufet és alt i antic, de color marró fosc i una mica rogenc. El mirall té un marc de la mateixa fusta, i uns dibuixets a cada angle del vidre, que figuren flors i fulles.

El Pol va per mirar-se al mirall, i quan s’hi atansa veu al damunt del bufet un porró ple de vi de color de mel, al costat d’una pila de platets de postres i de tasses de cafè. No és un porró de gegants, però el Pol el troba preciós, amb el seu coll torçadet, el tap de plàstic vermell i la punxa llarga llarga amb un foradet al mig. El contempla una bona estona, amb el cap inclinat cap a una banda i un somriure als llavis. Després va cap a la taula i, arrossegant, agafa una cadira per apropar-la al bufet. La cadira és pesada, i les potes fan soroll al fregar amb les rajoles del terra . El Pol es gira cap a la porta entreoberta de la cuina. Amb la bonior de la campana extractora i la xerrameca de la tieta, la mare no deu haver sentit res.

El Pol s’enfila a la cadira i torna a contemplar el porró. Vist de tan a prop, encara és més bonic, i el vi que hi ha sembla que tingui a dintre les ratlletes de llum del trespol. El Pol estira el porró cap on és ell, i després prova d’aixecar-lo amb una sola mà. Pesa força, i el Pol pensa que com que aquell no és cap porró de forçuts bé es deu poder alçar amb totes dues mans. L’agafa, doncs, l’alça i inclina el cap enrere.

El vi daurat li esquitxa el nas, la barbeta i la samarreta de ratlles, però també n’hi entra a la boca. És dolç i li pica a la gola i al nas. Deixa el porró al bufet i fa tres esternuts seguits. Es passa la llengua pels llavis, tot mirant-se atentament al mirall. La treu tan com pot, fins a fregar el nas i la barbeta, tot fent cercles llaminers. Nota com un pes darrere del cap, just a sobre el clatell. El gust del vi a la boca és com el d’un préssec madur, ben pelat i tallat a trossets menuts.

Torna a agafar el porró i prova d’encertar millor la boca, aquest cop. Ho vol fer amb tant de compte que encara es mulla més, però el vi sembla més bo i tot que el d’abans. Veu pel mirall que té una taca marró a sobre de les ratlles de la samarreta, i la taca és fresqueta damunt de la pell. Veu al seu darrere les ratlles de llum del trespol, que brillen alegres. Té ganes de riure, de l’alegria de veure les ratlles de llum, i les ratlles de la samarreta, i la taca marró fresqueta, i la seva llengua rosada que llepa, humida i golafre.

Agafa altre cop el porró i ara es fica la punxa llarga llarga a dins de la boca, i mama, com quan era petit i prenia el biberó. El vi va sortint sense esquitxar-lo, i li omple la boca, i li passa per la gola avall, i és més bo que la lleteta tebiona i que els préssecs madurs. Quan torna a deixar el porró al bufet li sembla que el bufet s’ha apartat, com si no volgués que li posessin un pes a sobre. Això li fa molta gràcia i comença a riure, i es mira al mirall mentre riu, i es veu com a través d’un vel, com si entremig hi hagués el fum vibrant i transparent de la foguera de Sant Joan.

Sent com de molt lluny la bonior de la campana extractora i les veus de la mare i la tieta. Pensa que en beurà una mica més i llavors ja baixarà de la cadira i anirà a la cuina, a seure al tamboret, perquè està molt cansat, com si hagués estat jugant tota la tarda al pati, i té molta son.

Prova de tornar a agafar el porró, però sembla que se li escapi. Quan ell allarga les mans, el porró es mou cap a un cantó, i si ell el va a buscar al cantó, el porró es mou cap endarrere. Es passa una bona estona perseguint el porró per damunt del bufet, i no hi ha manera d’agafar-lo. El Pol comença a enrabiar-se i li agafen ganes de plorar. Té ficada a dintre del cap la bonior de la campana extractora, i el pes de damunt del clatell és com si una mà de gegant forçut li premés molt fort el cap.

Encara està provant d’agafar el porró belluguet quan sent la veu de la mare just al costat:

-Pol!!!! Però què estàs fent!!?

El Pol té un ensurt i quasi que cau de la cadira. La mare l’agafa fort pels braços i el baixa d’una revolada, tot dient, com per a ella mateixa “Ai, Senyor, i ara què faig?”. Quan el Pol es troba a terra veu les ratlles de llum bonica del trespol, i li passen les ganes de plorar. Comença a caminar però les cames li fan figa i cau de genolls. No li fa mal, i va avançant de quatre grapes cap a la llum.

Ara sent la veu de la tieta, que deu haver entrat al menjador en escoltar el crit de la mare.

-Què passa?

-El Pol, que s’ha begut mig porró!

-Mare de Déu, aquest xiquet! De gran serà enòleg com el seu oncle, ja ho veuràs.

-Ai, Senyor, Senyor! I si el féssim vomitar?

-No, dona, deixa’l, no n’ha begut pas tant, mira, encara hi queda molta mistela, al porró.

El Pol ja ha arribat on volia. S’asseu al damunt de les ratlles de llum i veu com les ratlles se li pinten al damunt de les cames. El trespol és calentó a sota el seu culet. S’estira la samarreta per fer que les ratlles de llum coincideixin amb les ratlles de la samarreta. Costa una mica, i llavors s’aixeca la samarreta, per veure com les ratlles calentones li fan pessigolles al melic.

Però la mare no el deixa continuar jugant. Ajupint-se l’agafa d’una revolada, se’l posa a coll i el renya:

-Vaja ocurrències, Pol! Que no ho saps que els nens petits no han de beure vi? I si ara et poses malalt, què?

El Pol se la mira a través de la foguera de Sant Joan. Està ben enfadada: té els ulls brillants i les celles juntes. El Pol somica, estirant la mà cap a les ratlles de llum, com si elles li poguessin oferir la salvació, i es remou als braços de la seva mare per baixar-ne. Llavors ella el deixa de cop a terra, però el reté amb una mà mentre amb l’altra li dóna un cop al cul.

-Para quiet, al menys!

El Pol arrenca a plorar, molt trist, mentre sent la tieta que diu, fluixet:

-Va, dona, tranquil•litza’t, no li passarà res.

-Vols dir que no l’hauríem de fer vomitar?

-Jo no el veig que estigui tan malament, el millor serà dur-lo a fer un riu i a dormir i ja ho anirà eliminant. Vine, el portarem al nostre llit.

Mentre la mare el treu del menjador, el Pol, plorant encara, mira per darrer cop el porró i les ratlles de llum, allargant el bracet tot fent-los adéu. La mare el porta al lavabo, l’asseu al wàter i li diu:

-Va, fés pipí.

Al Pol li sembla que no en té ganes, però de seguida nota que sí que en tenia, i el pipí li surt de la titoleta, i separa una mica les cames per veure-se-la i per veure el pipí com surt, com el raig del porró. La tieta entra i li dóna a la mare una samarreta de color blau cel:

-Li anirà una mica gran, però la que duu és molt molla.

Quan se li acaba el pipí la mare li treu la samarreta de ratlles i li passa pel cap la samarreta blava. Fa olor de recent rentada, i una mica de l’olor de la tieta.

La mare el torna a agafar a coll i va cap a una porta oberta on els espera la tieta. La cambra és fresqueta i està en penombra, i el llit, molt gran, és ple de ratlles de llum, més llargues i alegres que les del menjador. La tieta aparta la vànova i la mare el deixa al damunt del llençol, i al damunt de les ratlles alegres, i després la tieta el tapa amb la vànova, i les ratlles se li posen al damunt.

La mare li pregunta, amb la veu fina:

-Et trobes bé, Pol, tens mal de cap?

I ell diu que no, distret, mentre posa la mà a sobre d’una ratlleta i la sent calentona, i belluga la mà i la ratlla bonica puja i baixa, cap als dits i cap al canell. La mare li fa un petó molt llarg al front, i li acaricia els cabells. La tieta li fa un quants petons sorollosos i pessigollosos a la galta i li diu:

-Ara a dormir, Pol, descansa.

Les dues es queden al costat de la porta. El Pol juga una estona més amb les ratlletes de llum a la mà, i després fa un llarg badall i s’adorm.

Quan es desperta, l’endemà al matí i al seu llit de Barcelona, li sembla que ha somniat que de la punxa llarga llarga del porró en sortia una ratlleta de llum bonica i alegre, com un camí, i que ell, el Pol, caminava pel camí de llum molta estona, però no pot recordar fins a on portava.




EL DUEL
autora: Mireia Feliu
escolta'l

L’home seu sol a la barra del bar. Demana foc al cambrer, que assenteix amb el cap mentre li atansa un encenedor groc canari. Encén la cigarreta d’una profunda pipada. Mira el rellotge.

- No vindrà - Pensa.

Es pren el cafè d’un sol glop. Es crema la llengua.

De sobte li ve el pensament que potser no va prou ben vestit per l’ocasió. No per poc elegant, sinó perquè aquell vestit de pana marró no defensi prou bé el que ha de defensar. Decideix, però, que tant li és, de fet se li’n refot.

Demana un altre cafè al cambrer. Agafa el diari esportiu que algú ha deixat al seu costat. En llegeix els titulars. Mira el rellotge.

- No vindrà -Torna a pensar mentre mira per onzena vegada la porta d’entrada del bar.

Finalment la porta s’obre i entra ell. Va vestit de negre. Seu davant de l’home del vestit marró i demana un cafè. Semblen idèntics però ja al primer cop d’ull es veu que hi ha diferències, que no són ben bé iguals.

- Quan abans comencem millor- Diuen els dos alhora. I sinó fos perquè la situació és prou seriosa, els dos, alhora, haurien somrigut.

Però enlloc d’això, s’aixequen, agafa cadascú la seva tassa de cafè i s’encaminen cap a l’única taula buida del bar.

Seuen un davant de l’altre. Es miren en silenci. Ja no es poden fer enrere. Una antiga i inconfessable insatisfacció els ha portat fins aquell punt i ara el retorn no és possible . El duel és inevitable. Al cap d’una estona l’home que ha entrat al bar diu:

- Està bé, començo jo si vols.

- Endavant - respon l’home del vestit marró.

- D’acord: per tal fer un balanç objectiu de la situació actual - comença - proposo centrar-nos en fets observables i reals. En el meu cas, i aquí jugo en desavantatge per ser el primer, estaríem parlant de fets comprovables com ara carrera universitària (acabada), feina estable, un matrimoni feliç, fills (2 en concret, nen i nena) un bon cotxe i segona residència. No cal ser cap erudit per adonar-se’n que, d’entrada, la valoració és positiva. En canvi, tu amb què comptes? – Pregunta amb un mig somriure pagat d’ell mateix.

L’home del vestit marró té un moment de dubte. Però es refà tot seguit:

- Llibertat, amics, art, amants, bon vi, bon menjar, música, silenci quan el vull, temps...

L’home sembla acusar el cop que li acaba de propinar el del vestit marró. Però reacciona a temps i en un gir inesperat canvia d’estratègia:

- Ja t’entenc...en realitat el que vols dir és que no tens res i que moltes nits et sents sol...i que aquest silenci del que presumeixes se’t fa tant difícil de suportar que surts corrents a omplir-lo amb vi, televisió, menjar o el telèfon...

Es fa el silenci. Per un moment per la cara dels dos homes ha passat una ombra de dubte. Els dos han estat tocats. Es tracta de fer balanç, de posar damunt la taula la pròpia vida i la possibilitat, avui mateix, de viure’n una altra, de poder-la canviar per la de l’home idèntic però diferent que seu al davant.

El moment és clau. Un error seria fatal. Cal valorar bé els tots els farols, les falses aparences i les mitges mentides.

El cambrer s’acosta a la taula i els pregunta si desitgen res més. Els dos neguen amb el cap i el cambrer se’n va. L’home del vestit negre s’encén una cigarreta lentament. El del vestit marró dubta si encendre’n una altra. Finalment desisteix.

Ara és l’home del vestit marró el que parla, decidit a jugar fort i acabar el més aviat possible:

- Ja...vols dir que tu mai t’has preguntat, amb aquesta vida de manual que portes, per què no t’agrada el teu dia a dia, per què, si ho tens tot, se’t menja la monotonia i estàs avorrit... Em diràs que la teva vida és excitant, interessantíssima i que mai t’has trobat pensant que quan se’t van desgastar els somnis...

L’home de marró somriu satisfet de la seva oratòria i segur d’haver fet diana, d’estar a punt de desemmascarar al contrincant.

Però l’home del vestit negre salta en un moviment ràpid i agressiu:

- Però mira... mira el poeta!!...els somnis!!... però de quins somnis em parles? eh? ah, sí!! Se m’oblidava: els somnis, l’amor universal, la pau al món, l’energia positiva i les floretes de colors!! Però tu quants anys tens? Saps què et passa a tu, eh? Que ets incapaç de créixer! Sí, sí, no em miris així, ets incapaç de comprometre’t amb res perquè tens pànic, em sents? pànic a...

- Jo pànic? I tu por, em sents? Por a la vida i a sortir-te del camí marcat!- Es defensa l’altre.

- Però de quin camí em parles desgraciat?! Si tu no has posat un peu a un lloc que ja estàs mirant a un altre costat!- Diu l’home de negre cridant i aixecant-se exaltat de la cadira-.

El to de veu ha pujat tant que al bar es fa el silenci. El cambrer de l’encenedor groc canari els mira. Les dues dones de la taula del costat han emmudit i els observen sorpreses. Ells demanen disculpes amb un gest de la mà i poc a poc el soroll del bar torna a ser l’habitual.

- Tu no vols deixar la mama. – Contraataca l’home del vestit negre.

- I tu no t’atreveixes a volar- Respon l’home del vestit marró.

Silenci.

- Deixa’m fer-te una pregunta - diu finalment l’home del vestit marró en un to de veu més calmat: - Quant temps fa que no t’explota i et colpeja la vida, la passió, la il•lusió o el desig...?

És l’estocada final. El sap ferit de mort. L’altre, però, llença una última ofensiva:

- I tu què tens? Amb la il•lusió de tenir-ho tot no tens res, perquè creient-te tan especial, pensant que hi ha temps per tot, ets incapaç de responsabilitzar-te de res, i molt menys encara de la teva pròpia vida.

Tocat i enfonsat. El duel està sentenciat. Als dos els fa mal, els dos se saben descoberts i perdedors.

- Perdoni que m’hi fiqui - intervé el cambrer de l’encenedor groc canari que ja fa estona que els escolta. – Però, per què no es fusionen i es converteixen en una sola persona?...trobo que seria tot molt més senzill - Diu en un to baix, com demanant disculpes per ficar-se allà on no el demanen.

Els dos homes es miren. Dubten. Cap dels dos vol ser l’altre. Cap dels dos vol morir. Però les cartes estan sobre la taula i cal acceptar que no hi ha un guanyador.

- D’acord.- Diuen alhora.

L’home del vestit gris s’aixeca de la taula on hi ha dues tasses de cafè, s’encén una cigarreta, respira profundament i es dirigeix satisfet cap a la sortida preguntant-se què farà aquest primer dia d’aquesta nova vida.


El Lloro pelat
El llibre de la meva vida
Autora: Dolors Moreno
 escolta'l
2n premi de poesia, Comunitat i Civisme Montilivi 2008


Mira, Laura: jo encara que sigui gran,
també m’agraden els contes i un que
no puc oblidar, és el del “ Lloro Pelat “.
L’escriptor Horacio Quiroga, em fa gaudir de veritat!

Aquest lloro, en Pericot, que és el nom de l’animal,
vivia content i feliç amb la família d’en Marc.
Volava per tots els arbres, per els taronges, eucaliptus...
Oh! però a les cinc de la tarda, ell havia d’ anar a berenar.

Així vivia el Pericot! L’ensenyaven a parlar...
Quan prenien el té a les tardes, es posava al costat d’en Marc.
Deia que tenia gana:_ pata-ta! Bona la pata-ta!
Té amb llet! Té pel Pericot!..Vivia com un Rajà!

El lloro sabia moltes paraules,
fins paraulotes, que no es poden dir...
perquè els lloros igual que els nens
aprenen amb facilitat!

Quan plovia, el Pericot s’amagava en un forat,
ell sol explicava contes que algun dia havia escoltat.
Tot i quan deixava de ploure, sortia cridant i cantant
com si fos un lloro boig, boig de felicitat!

Però un dia, Laura meva, tot això és va acabar.
__Iaia, no paris el conte, ara estava interessant...!
__Laura, néta del meu cor, la vida no es sempre igual.
__Iaia, no paris aquí, segueix amb el Pericot...!

__Sí. Va estar plovent deu dies i el Pericot amagat,
es sentia avorrit, trist, melangiòs...
No podia sortir de l’arbre, ell allà hi tenia un forat.
Ah! Quan va sortir el sol! El Pericot va volar...

Això si, sense parar! Cantava i estava content,
tant i tant lluny va arribar, que es va trobar al Paraguay,
quan va decidir reposar, a sobre un arbre molt alt.
Ho veia tot tant bonic! Dos ulls grossos el miraven: un tigre!

__Iaia, segueix i no paris! pateixo pel Pericot,
pel que li pugui passar!
__El Pericot innocent, li va començar a parlar:
__pata-ta bona! Bo el té amb llet! Em dic Pericot!

El tigre tip d’escoltar-lo, li va dir:
__Acostat que jo sóc sord! __però el tigre no era sord.
El Pericot continuava;_ Vine amb mi! Bo el té amb llet!
Bona la pata-ta! Pata-ta pel meu amic!

__Més a prop!__ va dir-li el tigre...
El pobre lloro es va acostar més... El tigre amb les urpes
li va enganxar la cua, deixant-lo sense plomes...
El lloro cridava de mal, marxant a casa molt desconsolat.

Quan es va veure al mirall tant lleig, era tant lleig, tant!
Que va decidir amagar-se de vergonya i espantat.
En Marc i la seva família, buscaven per tots costats...
A on era en Pericot? Tots ploraven! Pensaven que estava mort.

Passaren dies i dies i les plomes no creixien,
el Pericot trist i sol, amagat a aquell arbre
no podia trobar consol.
Però un dia que tots estaven berenant, amb el té, la llet...

El Marc va fer un crit molt gran: Pericot!
On eres? Què t’ha passat? Pericot bona la patata!
Bo el té amb la llet! Pericot el nostre Pericot!
Quan tothom és va calmar, Pericot boig de content...

L’historia els hi va explicar. Prometent i recordant
que no marxaria mai lluny...
doncs les plomes vol conservar per ser lliure, per volar!
Estimada Laura, aquest és el llibre de la meva vida.

El conte, digues-li com vulguis,
però el recordo i em fa feliç .
__Gràcies, iaia...Què bonic el Pericot!
__Iaia, en compraries un lloro?


L’Àpat

Autora: Maria Parera
escolta'l

Fa estona que la policia científica omple la casa. Al pis de dalt, en el dormitori, un agent sense uniforme fa fotografies al cadàver, un altre uniformat i amb guants de làtex recull mostres de proves i les introdueix dintre d'unes petites bosses hermètiques de plàstic. El tinent Ross i dos agents més són a la cuina. Tal i com els havia confessat el presumpte assassí, hi havia cinc trossos de carn a la graella. Mentre un dels agents examina els trossos de carn, un altre li diu al tinent «Ross, he trobat un altre tros a les escombraries. Està mossegat!».

El tinent incrèdul els diu:
 «No m’ho puc creure. Aquest 'tio' s’ha cregut que és el puto Hannibal Lecter »



La compra del pis
autora: Pilar Molins
escolta'l

- Marta, et truco per fer-te saber que ja som al pis nou. Mira, t’ho explico. Tens un minut?
Com ja saps, hem comprat la botiga i l’àtic d’aquell edifici que a mi tant m’agrada, d’aquesta manera podré seguir fent la meva professió d’estètica sense moure’m de casa. Això de canviar de casa porta una feinada que Déu n’hi do. Comprar cortines, mobles, andròmines...
Vull que sigui una llar acollidora. És molt esgotador. Tu ja saps com sóc jo: no paro ni un moment fins que no trobo el que em fa el pes. Els mobles els he comprat a Ikea, no vull estirar més el braç que la màniga. No com altres de l’escala que llancen els diners per la finestra. En el pis, he col•locat els mobles segons una tècnica xinesa que no recordo bé com es diu. Però que val una pasta! Diuen que s’hi dorm molt bé.
Marta, reconec que et deus preguntar com s’ho ha pres el teu pare, ja que tot això no li fa gaire el pes. T’he de dir que més bé que no pensava.
M’ha costat arribar a fer-li entendre que tenir la feina i el pis al mateix lloc era més fàcil per a mi. Tu ja saps que quan em poso un cosa entre cella i cella no paro.
Encara no t’he parlat de la hipoteca: si visc fins els vuitanta, la tindré pagada, oi que bé?
Quan obri el gabinet d’estètica vull fer una festa i convidaré a tot el veïnat. Especialment a les clientes. Com ja saps, tinc molt bona clientela, són bones amigues. Ens expliquem els nostres neguits i el que més ens preocupa són els fills.
Els veïns, encara no els conec a tots. Però hi ha dues dones grans. Molt agradables quan les trobo a l’ascensor els agrada molt parlar de quan eren joves. Són una passada!
Bé, sembla que el teu pare i jo ens hi trobem bé aquí al nou pis. Saps noia? Ja tornaré a trucar quan hi siguis. El contestador no dóna per a més. Adéu!



FÚRIA
Autora: Carme Ballús
escolta'l

Em passejo ben tranquil•la aquest matí d’abril, tot flairant l’aire tebi, per la Plaça Gran del poble. Ningú em fa gaire cas, sóc una de tantes, més aviat anodina, gairebé invisible. Quan em ve de gust m’aturo i prenc el sol, i un cop sento la pell ben calenta, estiro tota la musculatura, em poso dempeus i me’n vaig a donar un volt pel carrer del Mig fins que torno cap a casa amb calma.

Passo la porta pel forat petit, ensumo la menjadora i endrapo amb gana, llepo la llet tèbia, m’assec a prop de l’escalfor i dormo una estona. L’amo m’acarona mentre faig la migdiada al sofà groc del menjador i ronco quietament. Li agrada el meu pèl, ros, suau, curt, i em passa la mà pel llom, del cap fins la cua, una vegada i altra, plàcid. De tant en tant , assegura a mitja veu que m’enveja.

A mi!

M’enveja a mi, la gran mentidera, la dòcil gata que s’ha venut, o ho fa veure, a canvi d’un sostre, una mica de pinso sintètic i unes carícies rutinàries. Però, ei, vosaltres no sabeu res de mi, vianants que ni us fixeu en una mixeta vulgar quan us la topeu en una cantonada. I tu, tu no em coneixes, amo. Amo?

Sóc jo la mestressa, les normes són meves, quan vulgui fugiré i t’hauràs de comprar un peluix, o una altra bestiola, perquè em trobaràs a faltar. No veuràs els meus ulls verds ni sentiràs la tebior del meu pèl ros. Perquè a mi, home, no m’has tingut mai, ni és meu el nom babau que em vas posar, Rosseta. No sóc qui et penses.

Sóc la gran gata rabiosa, la reina de les gates d’aquesta ciutat, la puta de totes les teulades, amo miop. Tots els mascles de la meva espècie em persegueixen, ho sabies? Però jo trio, sóc la poderosa, i dic tu no, massa ratllat, tu tampoc, massa greixós, tu menys, fosc com la nit, no me’n refio. I ells abaixen les orelles, amaguen cua i se’n van, a buscar femelles més bledes o més calentes. Ells coneixen el meu nom veritable i el xiuxiuegen sota la lluna: Fúria!

Tots els felins de la comarca saben qui sóc, només ells entrelluquen la meva personalitat. Em tenen por d’ençà d’aquell dia… Però no sé si ho puc explicar, això, a un humà. Són curts d’enteniment i no endevinen, no veuen més enllà de la seva lògica. Una gata dolça és una dolça gata, per a ells, res més.

Amo, t’ho diré perquè rebentis d’odi quan sàpigues a qui has estat peixent amb tanta paciència. Però jo ja no hi seré, que sóc molt llesta i no em cal veure el teu rostre gris i congestionat per saber que això passarà. Ja em llepo els bigotis amb delit ara, imaginant-m’ho. Les urpes se m’esmolen soles de pensar-hi.

Aquesta vegada no t’hi valdran policies, ni anuncis als diaris, estúpid. De mi, no en sabràs res més. No caldrà que em passis pensió, com a la teva doneta, que et va deixar sol després de…tot allò. Jo sóc la reina de les teulades, recorda-ho, no em faltarà de res. Mai vareu saber del cert què havia passat, oi? Quina poca imaginació…

Encara ara bufo de mal humor quan us recordo tots dos sobre el bressol, dient-li bajanades al nadó.

–Ai, que és bufó! Que maco, el meu nen! Digues alguna coseta, riu, riu…Marxa, Rosseta, surt del coixí, passa cap a una altra banda…Aparta’t, gata! Fuig!!!

Però a la Fúria ningú li diu què ha de fer.

No era un lladre qui va raptar el vostre nen, no el trobareu mai en cap altra casa. La criatura ens la vam endur jo i el meu amic Unglot, agafada pel coll com un cadell, arrossegant-la de nit d’una teulada a l’altra, fins a reunir-nos amb el Consell dels gats vells, aplegat a la Plaça Gran. Ni ells van voler entendre el meu despit, no acceptaven que llencés aquella cria d’humà, ja tan malmesa pel fred i el camí, a l’aigua fonda del Gorg. El vell Tigrat, a qui tots obeeixen, em va amenaçar amb l’expulsió:

-Fúria, aprofita’t dels humans tant com vulguis, però no facis mal als seus cadells. És la llei del Consell. O t’hauràs d’oblidar per sempre del nostre ajut i la nostra companyia.

Però ho vaig fer, perquè jo prenc les meves decisions i marco les meves lleis.

Des d’aleshores, uns em menyspreen i d’altres em temen, però tots volen jeure una nit amb mi, l’assassina. S’ estremeixen de plaer en pensar en la meva pell daurada.

Tot i que... ves què et dic, amo meu, no tinc pas pressa a parlar. S’hi viu tan bé, aquí... Al cap i al fi, sóc el teu únic consol, també en aquesta casa sóc jo la reina, ens hem quedat ben sols.

Per ara, em quedo i callo, amo infeliç. Flairo la teva olor que s’apropa cap al sofà: vés-me passant la mà pel llom, la mixeta és a punt d’adormir-se.



Un nou Estel brilla al firmament
Autor: Perfecte Soler
escolta'l
A TOTS ELS INFANTS
DISSORTATS
 PER LES GUERRES ESTÚPIDES

Després de sopar i durant les nits de primavera i estiu, un misteriós impuls m’empenyia sortir fora de la casa on visc, per contemplar el firmament on hi brillen infinitat d’estrelles que no paren d’espurnejar; Fixava en elles la mirada i somniava. Somniava conèixer que hi hauria allà dalt on, enmig de la foscor hi guspiregen tants i tants estels que no es cansen mai de brillar.

Una nit, de tant extasiar-me en la seva contemplació, passà una cosa extraordinària. Vaig fer-me amic de les estrelles. Però el què succeí aquella nit i les nits que vingueren després, no ho sap ningú i mai ningú no ho sabrà. No és normal que un nen es faci amic de les estrelles. Quan m’adormo, em reuneixo amb els estels més petits i jugo amb ells fins que el meu gall, que és el primer en avisar amb els seus cants els galls veïns, m’avisa del començament d’un nou dia. També ho fa la mare de despertar-me per anar a l’escola. M’ho passo molt bé amb els estels i no és necessari que jo els cridi. Acudeixen tan bon punt cloc els ulls.
Venen carregats de joguines lluminoses molt diferents de les d’aquí. Al principi no comprenia que en aquell lloc immens poguessin haver-hi estels petits i que aquests tinguessin les seves joguines. Doncs sí, les tenen com les tenim els infants aquí. Jo, no és que en tingui moltes de joguines, l’Afganistan és pobre i pobres són els meus pares, però sí tinc un cavallet de cartró i un carretó que fa uns anys em regalaren els meus avis i que sempre tinc ple de coses que transporto amunt i avall. A més, tinc baldufes, bales i bitlles.
La mare sempre diu que sóc massa gran per jugar-hi. Potser sí, però és que a vuit anys, tots els nens i nenes si poden encara juguen. Els infants que no ho fan, com un meu amic que va perdre el seu pare, no són feliços i sempre estan tristos. Si la mare em veiés a jugar amb els estels i les seves joguines, què em diria?

A la nit per a traslladar-me a les estrelles, ho faig amb els seus potents raigs de llum. Em posen dins, i en un no res viatjo per l’espai fins on ells es troben. Estan contents que els visiti cada nit, i mai no els he vist enfadats.
Tan bon punt hi arribo, jo també em converteixo en un petit estel i prenc els seus mateixos colors. Des de dalt, contemplo el món en què visc durant el dia, és a dir la terra, i no sento nostàlgia per tornar-hi, però és el que diu el vell estel: “Cada un de nosaltres té una missió a complir i el seu destí està marcat. Tu el tens a la terra, nosaltres al firmament”
Que com ho he fet per entrar-hi en contacte? Molt senzill. Les nits de primavera i estiu, quan el firmament està ple d’estrelles, quedava embadalit contemplant-les.
Una nit, quan més extasiat em trobava mirant el seu incessant guspireig, vaig veure com d’una de les estrelles es desprenia un plugim de petits estels juganers que amb molta velocitat descendien vers on jo em trobava. Mentre ho feien, m’enviaven raigs de llum i senyals alegres, segurament per allunyar el meu temor. Jo no estava però espantat, al contrari.

D’entremig de tots ells hi havia un d’estel, que els seus senyals eren més divertits, i els seus raigs em venien directament a la cara. Ens férem amics de seguida. Per això la primera nit que vaig anar amb ells, fou el que em vingué a buscar. El seu raig de llum a mesura que anava descendint es feia més i més gran fins que m’embolcallà del tot.
El vaig reconèixer a l’instant, i quan em demanà per anar-hi a jugar, no em vaig fer pregar. Aquesta nit he demanat a la mare anar a dormir aviat. Anit el vell estel ens explicà un conte molt bonic que no va acabar.
Al vell estel ningú no li coneix l’edat. El meu amic, em digué que venia d’una galàxia molt llunyana i que va ser testimoni presencial de la creació del firmament.
Tan bon punt he quedat adormit, ha vingut l’estel amic meu i m’ha posat dins del seu raig de llum i junts hem anat a reunir-nos amb els altres petits estels. El vell estel ja ens esperava, i nosaltres ens hem disposat a escoltar el final del conte que ens prometé explicar anit:

EL VELL ESTEL EXPLICA UN MERAVELLÓS CONTE

“Fa molts i molts anys, -començà dient el vell estel- esdevingué una lluita terrible entre les forces del bé i les del mal. Aquestes, es rebel•laren contra el Creador de tot el creat, per aconseguir el predomini de l’univers. La lluita acabà, quan el bé foragità el mal del firmament. Llavors, als únics llocs que trobaren refugi, fou a unes poques estrelles perdudes en la immensitat de la volta celeste, entre elles la terra, on encara avui fan patir als humans amb la seva maldat”. “Quan a la terra hi ha tempestes, i el fragor dels trons ressona ençà i enllà de les muntanyes com volent esmicolar-les amb els seus retrunys, comença una batalla sense combatents visibles pels humans. Els llamps cauen a per tot cremant de soca-rel els grans arbres del bosc, i els llampecs il•luminen el firmament i la terra amb el seu resplendor”.

Els petits estels i jo, col•locats sota uns núvols que ens protegeixen de les espurnes lluminoses que ens envien els estels juganers, escoltem embadalits les històries més boniques i fantàstiques que mai ningú no ha sentit narrar. I jo que sóc molt curiós, no em canso de fer-li preguntes, i sempre demano al vell estel que continuï explicant-me’n més. Ell no es fa pregar i així ho fa:

“Dins les gegantines calderes que són els volcans terrestres, hi habiten els sers malignes que alimenten sense parar el terrorífic foc infernal. I és en les seves entranyes on hi tenen instal•lades les grans forges, amb els forns i les acerades encluses. Aquí, hi estampen els llamps, els trons, els terratrèmols i les armes que destrueixen les cases els pobles i les ciutats d’arreu del món, en la inesgotable i eterna lluita que sostenen amb el Creador i les seves legions d’àngels, per haver-los foragitat de l’univers. De les grans calderes, fan brollar els núvols espessos plens d’aigua i pedra que després llençaran en forma de tempestes barrejades amb els llamps, i fan vomitar pels cràters dels volcans, torrents de lava incandescent. Intenten fer desaparèixer per sempre el sol i la llum de les estrelles que els fa nosa i transformar el firmament i la terra en el regne de la foscor.
És l’eterna lluita que sempre han sostingut i sostindran el bé i el mal. Nosaltres que ho contemplem des d’aquí dalt, no podem fer res per parar tanta maldat” -acabà dient el vell estel.

Ja porto moltes nits reunint-me amb els meus amics els estels, i els lligams que m’uneixen amb ells cada vegada són més sòlids. Avui però he notat que em miraven d’una manera especial. Havíem jugat amb el polsim brillant de les estrelles, intercanviant raigs de llum o amagant-nos en les ombres que donaven altres estels, quan tapaven la llum que els venia del sol i dels astres lluminosos.

          -T’agradaria estar sempre amb nosaltres? –em demanà de sobte el vell estel que semblava tutelar-me.

          -Sí molt –vaig contestar sense pensar-m’ho.

Llavors, cridà a l’estel que primer vaig conèixer, i li digué que em portés per l’univers a veure com funcionava tot. “No marxeu de l’òrbita que tenim assignada”.

Així ho férem, i a diferència d’altres vegades ara no necessitava viatjar amb el seu raig de llum. Sense que en sabés el motiu, tenia el meu propi raig i amb ell podia desplaçar-me a per tot. No vaig aturar-me pensar com havia esdevingut semblant meravella: pel somriure del meu amic, vaig suposar que ell sí n’estava assabentat.
Volia gaudir d’aquells moments tan bells i em deixava dur pel meu raig en una amistosa i competitiva carrera amb el meu amic que, per molt que jo ho intentava, no aconseguia deixar mai enrera. Ell coneixia molt bé per on havíem de passar. Les estrelles que trobàvem en el nostre viatge ens saludaven amb gran cordialitat, i alguns petits estels s’unien amb nosaltres en un intent de fer-nos més agradable el passeig astral.

Quan una estrella fugissera es creuava en el nostre camí, intentàvem en va seguir-la ficant-nos dins l’estela que anava deixant el seu pas lluminós. Llavors, quedàvem tan plens del seu polsim brillant, que, quan els raigs de sol ens donaven de ple, irradiàvem llambregades multicolors que escampàvem a per tot. Jo estava encisat, i no hauria volgut que aquell meravellós espectacle, junt amb la pau i serenor que estava gaudint, mai no acabés.
Així vaig manifestar-ho al meu amic qui, per tota resposta, em digué que: "Només la maldat no tenia amb ells estada, i que jo em trobava aquí perquè me n’havia fet mereixedor".

Després de recórrer una mica més l’univers, ens dirigirem de nou als llocs que per a nosaltres estaven reservats. Abans de tornar a la terra i recordant les paraules del vell estel, vaig pensar amb els pares i els amics. Si em quedava aquí per sempre, ¿què seria d’ells?
Era evident que m’hi trobava bé en aquest lloc, però no era tan egoista com no voler compartir amb ells i amb tota la gent que estimava, tanta felicitat.
Després de parlar-ne amb l’amic, vaig consultar-ho al vell estel. Aquest, em feu seure, em dirigí una amable mirada i em contà el següent:

“És possible que a la terra hagis sentit a dir i t’hagin explicat, que el món en què vius és dolent, que tot és pecat, que el mal domina sobre el bé i que els diables assetgen sense parar als humans per fer-los seus i portar-los a la perdició. De tant sentir-ho, molta gent ha arribat a creure que així era. Però després, i a mesura que van madurant, comproven que la naturalesa humana tot i no ser perfecta, no és tan dolenta com els han volgut fer creure, i que, gairebé sempre. el bé triomfa sobre el mal. Aquí, ja ho veus, la maldat no existeix, com tampoc no existirà en un futur a la terra en què vius. Vindrà un dia que l’odi, el racisme, l’enveja i la malsana ambició de poder, seran canviats per la concòrdia, el respecte i la tolerància. Els pilars estan posats. Passaran potser molts anys, però aquest dia arribarà, i uns nens com ara tu en seran els protagonistes”

Però, -vaig atrevir-me a preguntar al vell estel- els pares, els amics i la gent que és bona, ¿que serà d’ells quan es morin?

-Un dia vaig dir-te que: ”Cada un de nosaltres té una missió a complir i que el seu destí està marcat”. No coneixem el seu final, és cert, però sabem que les persones que han obrat bé durant la seva vida, tenen reservat un lloc on sempre hi regnarà la pau i la felicitat.

Era més o menys què necessitava sentir per tranquil•litat meva envers als meus pares i amics. Sí! Estava decidit. Em quedaria amb els estels.
Aquell matí no el despertà el cant del seu gall, ni els dels veïns, ni la veu de la seva mare que el cridava per anar a l’escola.
Quan desesperadament unes hores després del terrible bombardeig que havia sofert el país i les seves ciutats, uns homes el tragueren de sota les tones de runa de la casa on havia nascut, portava estampat a la seva tendra cara infantil, un somriure que ningú no sabé desxifrar.

Al firmament hi brillava amb llum pròpia un nou estel.



PARSHIP
Autora: Elena Jardí
escolta'l


Com habitualment, en Jordi va entrar a La Vanguardia en versió digital. Un dia va resultar tant còmode cercar la URL del rotatori, blavejar-la amb el cursor i arrossegar-la fins a afegir-la a favorits amb un cop de ratolí, que a partir de llavors ja hi accedia directament amb un parell de clics i amb la freqüència desitjada. La Rosa feia tres quarts del mateix. En Jordi gaudia surfejant per les seccions de política, internacional, economia i sobretot esports. La Rosa navegava amb interès per al minut, internet i tecno, fotos i vídeos i gent i TV. En Jordi portava una setmana complicada: viatges, reunions inacabables, estudis addicionals. Tenia unes ganes immenses de desconnectar. Justament per fer-ho, es va connectar al seu diari preferit. Feia dies que un banner publicitari li cridava massa poderosament l’atenció. I la imatge d’aquella riallera parella li romania a la retina una bona estona. “Cerca-la, cerca-la” –semblava que li xiuxiuegessin a l’orella. La Rosa feia ja tres setmanes llargues que havia marxat a Oslo per un afer complicat, i l’absència de les seves habituals incursions sexuals l’acabava d’esfondrar. Empès pel desig no satisfet, va demanar password i preus. Va descobrir com funcionava. Una web senzilla d’utilitzar i que oferia resultats a curt termini. I així va ser. Amb quatre clics ja s’havia baixat les condicions contractuals en PDF, i després de passar àgilment el test de les setanta-quatre preguntes, es va obrir al seu abast un ventall de possibilitats. Va decidir ser sincer amb ell mateix. S’apropava a la tria final. Ho va tenir clar. Ella va accedir a facilitar-li les darreres dades que farien realitat tot allò forjat a la seva imaginació. Era la Rosa. Van riure molt!




TRIPLE TRAÏCIÓ
Autor: Francesc Ruiz
escolta'l

_ La veritat és que he de comentar-te una cosa important_ Va dir en Miquel mentre en Roger bevia_ D’aquí a uns minuts estaràs mort.

_ I com és això?_ Va preguntar en Roger mentre deixava el got a la taula.

_ La beguda està enverinada, soci. No podia permetre que t’adonessis de com he malgastat tot el capital de l’empresa i estem en bancarrota. A més, he creat una sèrie de proves falses que t’incriminen com autor material del desfalc. La gent pensarà que ha estat tot culpa teva i jo quedaré com la víctima.

_ I a qui penses inculpar del meu enverinament?

_ Això també és molt interessant. Tu seràs l’assassí. Quan hagis mort, deixaré un flascó de pastilles buides a la taula. El verí que t’he subministrat actua igual que una sobredosis. Fins i tot faré la trucada per a que enviïn una ambulància, com si intentés salvar-te, però no servirà de res. Òbviament, arribaran tard. Com ja t’he dit, jo semblaré completament innocent, i tu un suïcida.

_ Quin motiu tinc per matar-me?

_ Jo havia descobert el desfalc i t’havia amenaçat d’anar a la policia si no tornaves els diners. Òbviament, demostraré que ja t’havies gastat els diners i només tenies l’opció d’un procés públic. Et suïcides per no tenir que passar tota aquesta vergonya.

_ Només hi ha un problema en tot aquest pla absurd.

_ I quin és, Roger?

_ Fa molt temps que conec els teus plans_ Va dir en Roger bevent del seu got_ Jo no sóc tant sant com tu et penses. La teva dona m’ho ha anat explicant tot.

_ I per què tindria que fer-ho ella?

_ Perquè som amants des de fa anys. Concretament des que varen començar les teves aberrants sortides nocturnes. Tots dos hem creat tota una sèrie de proves que no només demostren que tu ets el lladre real i un depravat, sinó que demostren el meu assassinat i la falsificació de proves en contra meu.

En Miquel va riure.

_ I et mataràs a tu mateix per fer-me anar a la presó?

_ Els últims informes que he rebut de les teves fastigoses activitats pagades amb diners de l’empresa m’han fet que perdés les ganes de viure. Sobretot ha estat el fet que jo les he finançades indirectament a través de l’empresa. No ho aguanto. Per això em mataré i tu t’emportaràs la vergonya pública de tot el que has fet. El més curiós de tot, és el fet que tu volies fer passar un assassinat per un suïcidi. Jo faré passar un suïcidi per un assassinat.

_ Mai podràs demostrar-ho tot.

_ T’he fet seguir, i en aquest moments, algú està gravant-ho tot. Estranyament, la gravació es danyarà després que expliquis com planejaves enverinar-me.

_ Tot és mentida.

En Roger va acabar la beguda.

_ Com tu diguis. Jo només aguanto per a sentir les sirenes de la policia.

_ No hi cap policia venint cap aquí.

El got va caure de les mans d’en Roger, i va tancar els ulls. En Miquel va somriure, però va durar poc. Just el temps de sentir les sirenes dels cotxes de la policia.



L’HOME QUE NO TENIA POR DE LA MORT
Autora: Carme Ballús
escolta'l

Hi havia una vegada un bon home que no tenia por de la mort. Anava arrossegant els peus per un camí polsegós, quan se la va trobar cara a cara:

-Avui vindràs amb mi.

Acostumada com estava a veure empal•lidir tots els qui es trobava, la mort se sorprengué una mica del somriure plàcid d’aquell home.

-M’has entès?

Ell feu que sí amb el cap, a poc a poc, i en lloc de començar a plorar perquè no veuria més ni el sol ni la gent que estimava, li va comentar que, de fet, li sabia greu, perquè just venia pensant que hi havia unes quantes coses que encara tenia pendents.

- Quines?
-No ho sé ben bé... .Sempre he estat tan formal! Però, mira, anem i deixem-ho córrer.

A la mort, que havia vist tants comiats, li va fer gràcia la resposta i va pensar, que, tot plegat, a ella sí que tant li feia, ja que tard o d’hora es tornarien a trobar.

-Doncs, apa, vés i posa’t al dia. Ja ens veurem.

L’home donà les gràcies i es reviscolà de sobte, així que començà a caminar una mica més ràpid i a assaborir el solet de migdia.

Quan va arribar a casa, saludà la seva dona i s’assegué al porxo a beure’s un bon got de vi, que feia temps que no tastava. Més tard, buscà a l’armari la roba més elegant que tenia i li va anunciar que marxava a passar la tarda a ciutat.

Ella pensà que era ben estrany que s’hagués mudat en dia de feina, però no li donà cap més importància. Quan cap al tard tornà de ciutat, l’home venia amb la roba rebregada i duia un paquet de tabac. La dona se’l mirà de reüll en veure que recuperava l’hàbit de fumar, però ell s’encongí d’espatlles i sense abandonar el posat tranquil, entrà dins la casa. L’endemà, agafà la moto i es llançà per la carretera a gran velocitat. Tornà a casa amb un somriure. A la setmana següent, agafà una borratxera que el feu tornar del bar fent tentines, rialler. Un mes després, va perdre un munt de diners jugant a cartes, sense enfadar-s’hi.

Al cap de mig any, l’home es va presentar a casa amb un llibre de poemes d’amor, que llegia amb fruïció abans d’anar a dormir. Molt de tant en tant, en recitava un a la seva esposa i després li feia l’amor, calladament i tendre, com havia fet sempre.

La vida seguia calma, i la mort semblava haver-se oblidat d’aquell home.

Un matí, mentre passejava xiulant pel camí polsegós, se li aparegué una noia de gran bellesa. Ell s’acostà a donar-li conversa i la jove respongué:

-Qui ets? Se’t veu sensible i divertit...
-Oh, sí! Vols tastar els meus petons? Els vols?

L’home quedà encaterinat d’ella i l’agafà per l’espatlla. Acaronant el seu rostre fi de criatura, se l’endugué cap a ciutat i allà pujaren a totes les atraccions de la fira, la dugué a prendre xocolata, li llegí els més tendres poemes d’amor, ballaren uns quants valsos i amb tot això ell s’oblidà de tornar a casa. Estava engrescat com mai, totalment enamorat, ple de desig d’aquella bellesa.

Aviat, podria dir-li a la mort que tenia tota la feina acabada.

En fer-se ja molt de nit, pensà que calia tornar i dir-li a la seva dona que, durant uns dies, seria a ciutat per resoldre uns assumptes.

Quan creuava el porxo de casa, trobà la mort vora la porta.

-No, no, espera. Tu em vas dir que podia fer totes les coses que tenia pendents, i me’n falta una.
-Ho sé. Fes-la, si vols. Però no et vinc a buscar a tu. Me’n duc la teva esposa. Amb ella també tenia un tracte: que viuria mentre tu l’estimessis.
-Però, què dius? Què dius? Si jo l’estimo!
-Ho sento, xicot. El seu cor s’ha assecat aquest vespre mentre t’esperava.
-Si jo només... Si... Jugava...

L’home es desplomà.
I amb això que, la mort -sempre tan llesta-, aprofità el viatge i s’endugué de cop aquell marit i aquella dona que establien pactes d’amagat.




La cuina
Autora: Maria Parera
escolta'l
Sempre li havia sentit a dir a l’àvia que no deixes entrar cap home a la cuina «Si ho fas estaràs perduda, Bet»

L’àvia sempre sàvia, m’ho deia sovint. Jo creia que en realitat no li agradava que ningú la mires mentre feinejava.
Ha estat ara, que tinc el cap ple de cabells blancs, que he descobert el perill de deixar que un home entri a la “teva” cuina. I ara, sóc jo, que li repeteixo el mateix a l’Anna, la meva néta.

Tot va començar un estiu dels vuitanta, quan jo tenia prop de quaranta anys. Una tarda vaig deixar que el fill dels veïns entrés a la meva cuina per arreglar-me l’aixeta de la pica. El vailet no arribava als vint anys. Era alt, bru, amb aquelles esquenes que tallen la respiració, com si el veies ara, tot era pell i muscle. Mentre jo deixatava els ous de la truita que pensava fer per sopar, no podia apartar la vista dels calçotets que li sobresortien per damunt del texà.

La cosa va acabar com no era d’altra manera, amb l’ou deixatat pel marbre, regalimant pels calaixos de la cuina, mentre el vailet dels veïns m’engrapava damunt la taula on cada dia esmorzàvem plegats el meu marit i jo mateixa.
Aquell estiu, va ser d’anades i vingudes amb el veïnet. Per sort, en acabar l’estiu el noi va marxar a estudiar a l’estranger.

El fet era que vaig perdre el control dins la cuina. Sentia que aquell jovenet vulnerava la meva cuirassa i penetrava en el meu territori, la cuina. Si el noi hagués vingut a reparar un llum esgavellat del dormitori no hauria passat res.

Aquell va ser el primer cop que vaig enganyar el meu marit, després no vaig tardar gaire a tornar-hi.

Va ser amb el noi de l'intercanvi estudiantil de l'institut francès amb el meu fill. Aquest, era més jove que el primer. No tenia un cos tan deliciós ni tant ben format com el del veïnet, però no deixava d’insistir en voler-nos cuinar receptes del seu país.

-Jo voler, cuinaré le Quiche Lorraine -em deia amb aquell somriure infantil.

Va entrar a la cuina, es va posar el davantal i jo ja vaig haver begut oli, no em vaig poder dominar. Encara ara, em tremolen les cames quan hi penso. No hi ha res que em posi més malalta que un home amb davantal a la meva cuina.
Desprès hi ha hagut molts altres. Per sort ara tan jo com el meu marit estem jubilats i mai em deixa sola àdhuc intento sobre manera que cap home entri a la meva cuina.

Ara, quan arribi l’Anna, la néta, he de pensar a recordar-li.

«Anna, no deixis mai que cap home entri a la teva cuina. Que l’únic home que porti davantal sigui el teu»
No sé pas, si ho entén o potser es pensa que sóc una d’aquelles àvies que encara creuen que només les dones han de feinejar a la cuina.
No és pas, que a mi m’hagi anat malament, i qui sap com li va anar a la meva àvia.



Fum 
autora: Elena Jardí
Obra guanyadora del I concurs de narrativa breu l'Illa_Vadelletra

S’hi dedicava poc, uns quants cops a l’any, sis a tot estirar. Això sí, llavors es reservava aquell espai de temps com un usurer quan es tanca a comptar els seus guanys,i ho celebrava amb el seu ritual corresponent. No hi podia faltar res. El tast d’allò prohibit accelerava l’arribada del plaer en tota la seva extensió. Cert, sorgien lleis que ho acotaven cada cop més. Ho ensumava, es delia perquè ocorregués aquell petit cremall inicial que el transportaria per camins esvaïts d’un “dolce far niente”. Deixaria la ment en blanc i es concentraria purament en el gaudi. En Jaume, el mâitre, amb el seu servei afable i familiar, li hauria apropat les eines que l’ajudarien a aconseguir-ho: una carta amb propostes ben engrescadores, tisores fines adients, llumins. Tot material de primera qualitat. La resta l’hauria de posar ell. Cinc sentits quasi li caldrien per maximitzar la felicitat en l’encontre. Comptava amb la golosa boca, amb els potents narius, amb la seva mà prematurament tremolosa, amb la seva visió de vell llop de mar. Amb la mirada perduda davant del finestral, gosava l’impossible: jugava a albirar l’horitzó fins a on li permetia la vista. Fins i tot la bellesa del paisatge esdevenia un escull inútil. Va llegir el menú fil per randa, buscant la novetat, intuint l’excel.lència amb nas de caçador experimentat. Es va inclinar per un de la República Dominicana. Quan en Jaume el va acompanyar fins a la cava on reposaven tots, ben arrenglerats, ajustats a la seva humitat corresponent, i li va assenyalar l’escollit, no va dubtar. “Endavant, Jaume” – va dir. Havia fet l’elecció correcta. El va triar per uns motius ben concrets: l’origen, l’anella, la llargària. A més, li atreia el color. S’entrellucava que les fulles podien haver estat sota una llarga exposició al sol i, només de pensar-ho, li venia al cos un suau escalf. Ara arribava el millor.

Un cop a les seves mans, es va adonar que la fulla tenia aquell punt d’oliositat cercada, res d’aspra ni rebregada. Se’l va apropar amb parsimònia sota el nas per poder apreciar-ne l’aroma. Decididament invitava a encendre’l. D’antuvi enjogassat, el va fer giravoltar amb gràcia entre els seus sarmentosos dits. Va apropar a consciència la flama al voltant del cigar, resseguint l’anella, a fi de no malmetre’l. Quina joia quan ja el tenia als llavis! Incomparable la primera xuclada. Un bon equilibri entre la suavitat i l’amargor. Esdevenia un íntim moment de recolliment. Expel.lia el fum a poc a poc, procurava recloure’s encara més en aquell quartet habilitat per a fumadors, per evitar que s’eclipsés l’emanació fugissera. L’encant no es va trencar en cap moment. S’havia assegurat que el mòbil romania abandonat a la corresponent habitació de l’hotel.




LA PRIMERA MORT DE LA TIA RAMONA
autora: Montserrat Vernet  
Obra Finalista I Premi de relats breus Sant Joan Despí 2006

La tia Ramona va sentir la primera punxada al ventre mentre estava acabant d’eixugar els quatre plats del seu sopar solitari. Va aguantar la respiració, amb la mà al flanc, esperant que el dolor minvés d’intensitat.

La segona punxada la va atacar mentre s’inclinava per desar l’olla petita, i se li va estendre pit amunt, gairebé fins al braç. Amb un esforç va acabar d’endreçar la cuina metòdicament, com havia fet sempre.

Quan la tercera punxada la va immobilitzar uns moments al pas de la porta del menjador va pensar “aquest cop va de debò”, i gairebé es va sentir il•lusionada amb la perspectiva de la mort imminent, que li permetria dur a terme el cerimonial que havia anat preparant amorosament des del dia que havia complert vuitanta anys.

El primer que va fer, un cop la punxada la deixà respirar, va ser obrir el calaix de dalt del bufet de noguera i deixar al damunt de la seva superfície polida i curosament encerada els tres sobres: “A la Marieta”, “Al Ramon”, “A la Consuelito”.

A dintre de cada sobre, una llista dels objectes assignats a cadascun dels nebots i una breu carta de comiat, on els repetia, malgrat que els tres passaven de la cinquantena, alguns dels savis consells amb què els havia alliçonat des que eren menuts. Al sobre de la Marieta, que era la gran, el testament i els títols de propietat de la casa i les terres.

Després, tot i que era dijous, va entrar a la cambra de bany per dutxar-se. No li agradava gens, aquest invent modern; ella s’estimava molt més el sistema de la seva joventut, el gibrell d’aigua tèbia i la tovallola humida, però la Marieta i la Consuelito s’havien posat tan pesades que al final l’havien convençut d’instal•lar-se un plat de dutxa, i el feia servir cada dissabte.

Les prèdiques de les nebodes no l’havien convençut, però, de la comoditat d’aprofitar la dutxa per rentar-se el cap. Ella continuava rentant-se’l cada diumenge inclinada damunt del lavabo, i no havia perdut el costum d’afegir vinagre a l’aigua de l’última esclarida, que sempre li havia donat uns resultats excel•lents: a la seva edat, els cabells encara no eren blancs, sinó grisos, i li creixien tan forts i espessos com quan tenia quinze anys.

Però quan una altra punxada la va atacar en el moment d’agafar la pastilla de sabó d’espígol va decidir que abans de morir-se bé podia provar això de rentar-se el cap a la dutxa, preveient les fiblades que li podien venir quan es trobés doblegada davant del lavabo, i tot desfent les agulles que recollien la seva llarga cabellera, va deixar que l’aigua li mullés el cap i la cara.

L’aigua lliscant-li a pleret per damunt dels ulls i del nas no li va agradar gens, li semblava que havia d’ofegar-se, però va pensar que era un mal tràngol que valia la pena de passar, perquè rentant-se el cap a la dutxa anava més de pressa, i com que no sabia si el seu últim moment trigaria gaire a arribar, era millor que enllestís tant com pogués. Només faltaria que no hi fos a temps i que l’endemà les nebodes se l’haguessin de trobar estesa de qualsevol manera al davant del lavabo, potser amb la cara desfigurada a causa del cop que es donaria caient en perdre els sentits.

Un cop dutxada i amb els cabells ben nets i brillants gràcies al vinagre, es va posar la bata, i al damunt el pentinador, i va començar el ritual que en circumstàncies normals tenia lloc cada matí. Era laboriós i per tant perillosament llarg, però aquest sí que no se’l podia estalviar de cap de les maneres.

Davant del mirall va començar a fer-se petits monyos per tot el cap, i cada monyo l’assegurava amb una de les agulles que s’havia posat entre els llavis fins i moradencs. Va deixar sense lligar un manyoc a la part dreta i va començar a passar-hi minuciosament la pinta, fins que no hi va quedar ni un sol embull. I un per un va anar desfent els monyets i els va pentinar amb cura.

Feia servir aquest sistema des de la seva adolescència, quan va descobrir que pentinats a petits blens, els cabells es trencaven menys i els embolics es desfeien amb més facilitat.

Quan tota la cabellera va estar desenredada, va passar-s’hi un raspall suau. Després va fer-se una sola trena, gruixuda, i la va enrotllar al damunt del clatell, construint el monyo definitiu, que va assegurar hàbilment amb unes quantes agulles.

Mentre es pentinava s’anava contemplant al mirall, i li semblava que al darrere d’aquella cara pansida i tacada, encara hi resplendia el rostre dolç de la seva joventut. Es va preguntar, desconcertada, com podien haver passat tan de pressa tot aquell munt d’anys, la pila de dies, tantes i tantes hores, una infinitat de minuts.

Al principi havia esperat amb esperança que el Valentí tornaria a buscar-la com li havia promès. Després l’havia continuat esperant sense esperança. I més tard, no podria dir ben bé en quin any, dia o minut de la seva vida, havia deixat d’esperar-lo. Però llavors ja era massa tard per posar-se a esperar ningú altre, i a més ja s’havia acostumat a la seva vida de cada dia, la feina de casa, el ganxet, els geranis de l’eixida, el mill de la cadernera i, sobretot, els tres nebots.

No li recava morir-se. Molta gent del poble havia mort molt abans que ella, deixant enrere fills petits, marits desconsolats, mullers soles. Mentre els nebots van ser petits, joves, era diferent. Després, quan es van anar casant i tenint canalla, també. Però ara, nebots i renebots ja eren homes i dones fets, ja no la necessitaven, i tots, menys la Marieta i la Consuelito, havien marxat feia temps del poble.

El que sí que l’anguniejava era el trasbals que la seva mort podia suposar per a les nebodes. Ella, que sempre s’havia desviscut pels altres, no podia suportar la idea de donar feina, ni que fos un cop difunta. Per això ho havia disposat tot perquè quan arribés el moment ningú no s’hagués de passar llargues hores rentant-la i vestint-la, o rebuscant pels calaixos per trobar els documents importants i les joies.

Que la vetllessin, en canvi, sí que li faria il•lusió, i per això va obrir el calaix de sota del bufet (ai, una altra punxada!), i va treure’n vuit llànties noves, quatre de blanques i quatre de vermelles, i les va col•locar curosament arrenglerades al costat dels tres sobres.

També va deixar-hi una capsa metàl•lica plena de galetes, les ampolles de vi ranci i de moscatell, les copetes de cristall, les que cantaven si els passaves un dit humit per la vora, i el tovallons petits.

S’ho va mirar entre punxada i punxada, aclucant una mica els ulls, i li va semblar que potser quedava tot massa atapeït. Va agafar les galetes, el vi, les copes i els tovallons i els va col•locar ben simètricament al damunt del les tovalles de ganxet de la taula, on li va semblar que fins i tot lluïen més.

Satisfeta amb l’aparença general del menjador, va anar cap a la seva habitació, va obrir-ne l’armari mirall i en va treure els llençols de fil. Va passar una bona estona fent el llit. Sempre havia estat curosa en tot el que feia, i avui s’hi mirava encara més, sabent com sabia que aquell llit era on l’hauria de trobar l’endemà la Marieta quan passés a mig matí. Es va haver d’aturar alguns cops, perquè les punxades, ara, li tornaven a pujar fins al pit i eren molt doloroses.

Després tornà a l’armari i desplegà la seva millor camisa de dormir, la que ella mateixa havia decorat amb unes puntes de ganxet. Es va treure la bata, la penjà al darrere de la porta, es posà lentament la camisa de dormir i va cordar un per un els petits botons de nacre, de vores esmolades.

Obrí el calaix de la tauleta de nit i va agafar-ne el devocionari. Buscà una pàgina que ja coneixia, s’assegué al balancí i va llegir devotament, pausadament, la Recomanació de l’ànima.

Després obrí el llit, passà amb complaença la mà per la suavitat del llençol ben tibat i s’ajagué. Pensà quina seria la postura més adient, i finalment va optar per plegar les mans damunt del ventre. Així, quan sobrevingués la punxada final, la tebior de les palmes potser li alleujaria una mica el dolor.

Es va encomanar a Nostre Senyor, al Sant Àngel de la Guarda, a la Mare de Déu de l’Ajuda i a Sant Josep Gloriós, patró de la bona mort, va apagar el llum i va tancar els ulls, amb pau i amb la consciència de marxar deixant la feina ben acabada.

Els xiscles de les orenetes la van despertar a punta de dia. El rajolí tafaner de sol que s’escolava per una escletxa dels finestrons li va semblar que era la llum del Regne Celestial, i va somriure beatíficament.

Després sentí el terrabastall que feia en alçar-se la porta metàl•lica de Cal Cinto, el botiguer de la cantonada, i els espetecs d’una moto matinera, i es va omplir d’una tristesa difusa i insidiosa.

Però llavors va sentir el refilet de la Xica, la seva cadernera, i va tenir un sobresalt.

“Sort que no m’he mort”, va pensar, culpable i alleujada. “M’havia ben descuidat d’omplir-li la bacieta del mill, pobra bestiola”.

En incorporar-se, una punxada la va fer doblegar-se de dolor. Però la ventositat que va seguir li va donar una nova concepció de la situació: “Em sembla que a partir d’ara serà millor que per sopar no em torni a fer mongetes”.

Les orenetes continuaven amb els seus xiscles, i va obrir els finestrons per contemplar-ne el vol esbojarrat i feliç. Dintre la gàbia, la Xica saltava d’una barra a una altra, desficiosa.

Se la va mirar una estona i anava a buscar un full de paper per afegir-lo al sobre de la Marieta amb les instruccions pertinents, però s’ho va pensar millor i va obrir la portella de la gàbia. La bestiola, de moment, va continuar el seu bellugueig esverat, fins que es va apropar a l’obertura, va inclinar el cap unes quantes vegades, indecisa, i finalment va sortir, tot seguint el rastre de les orenetes juganeres.

“Veges, sobretot no prenguis mal, Xica, que el món és molt gran i perillós.” –aconsellà la tia Ramona.

Va restar uns moments en silenci, seguint amb la vista el vol de la cadernera, i llavors va afegir:

“I molt bonic també”.

I tot cantussejant un bolero va entrar a l’habitació. Avui li tocava fer els vidres, i a la tarda aniria a veure la Consuelito, que estava engripada.