ELS MORTS DE LES PLACES, per Mònica Boixader


Guanyadora del IV premi de narrativa l'Illa-Vadelletra


Els morts de les places hi són. Per mi sempre ha estat una quotidianitat. De petit, jugava amb els nens que s’havien mort a la plaça de davant de casa. Els nens vius que sortien a jugar a deshores, se n’anaven tristos perquè no tenien companyia. Se’n tornaven amb la pilota sota el braç, la mirada baixa i la boca torta, per aguantar-se les ganes de plorar. Jo, en canvi, sortís a l’hora que sortís, sempre trobava nens que m’esperaven per jugar. N’hi havia de molt antics, ancestrals. D’altres eren moderns, tot i que jo també els veia antics. Hi havia un grup de nens molt amics que s’havien mort durant un bombardeig de la guerra civil. I sempre em volien fer jugar a les famílies i a explicar secrets. Hi havia una nena del grup, la Maria Cinta que, en canvi, es negava a jugar a qualsevol joc que no fos a les guerres. Deia que era una bomba, s’arraulia i rodolava cap a mi com una bola de jugar bitlles i, en tocar-me, obria els braços i les mans i les movia amunt i avall amb els ulls ben oberts. I m’obligava a rodolar per terra, fent-me el ferit, i a cridar als meus pares perquè em salvessin de la mort. Amb el temps, els meus pares van acostumar-se a veure’m tot sol demanat ajut amb cara d’angúnia, reproduint escenes familiars, assegut a terra explicant secrets a les orelles del vent i xutant pilotes a qualsevol banda. Finalment, la mare va ser qui va creure, d’amagat del pare, que jo tenia un do o una desgràcia. De nens morts a la meva època no n’hi havia cap, perquè s’havien mort a d’altres llocs. I cada mort tenia el seu lloc. Els nens que, per exemple, s’havien mort a la carretera, no podien entrar a les places a jugar, i s’havien de quedar tota la vida sentint xiulets i enlluernats, de nit, pels llums dels cotxes. Tot això m’ho havien explicat els nens de les places, als altres, jo, no els podia veure. Quan vaig ser un noi, vaig deixar de fixar-me en els nens i ells en mi, i vaig començar a parlar amb els joves. Em vaig fer molt amic d’en Fèlix, ell també havia mort durant la guerra. Però no pel bombardejos, l’havien disparat sota l’ull dret, dues vegades. Sempre deia que havia tingut sort, que si li haguessin disparat dintre l’ull, no donaria l’abast per veure, amb un sol ull, totes les ondulacions del cos d’aquella noia egípcia que havia demanat un trasllat de plaça després de passar-se una eternitat en alguna plaça llunyana vora el Nil. Va ser el mateix Fèlix qui va explicar-me que els morts de les places, al cap de molts anys i a canvi d’algun favor, podien demanar el trasllat de plaça. Hi havia convenis entre les places del món, però era molt difícil traslladar-se i hi havia un risc força elevat d’esborrar-se pel camí. La noia egípcia era una noia valenta. I el Fèlix i jo ens en vam enamorar. La nostra relació va refredar-se quan em va amenaçar dient-me que em faria la mort impossible si mirava de morir-me en aquella plaça. Això m’ho va dir una nit que ens va veure a la noia egípcia i a mi repenjats a la palmera, parlant a toca, a punt de besar-nos. En aquell moment vaig adonar-me de dues coses que fins aleshores no havia constatat. L’una, que el llenguatge dels morts és universal. Cadascú parla en la seva llengua, però tothom entén la dels altres. L’altra, que els llavis de les mortes de les places són calents. El Fèlix, que coneixia tots els joves de la plaça, va fer una campanya de sotamà contra mi. A partir d’aleshores, vaig començar a creuar la plaça de pressa i fent-me el sord. Vaig començar a fer veure que no els veia, com tota la gent que creuava habitualment la plaça. Els vius em miraven diferent, més amables, més propers. I sentia que algunes dones mortes xiuxiuejaven que potser havia deixat de veure-les. A elles i a tota la resta. I que valia més així. Cadascú a casa seva. Llavors, un matí, vaig veure que aquella plaça se m’havia quedat petita. Que hi ha grapats de places i grapats de morts a cada plaça. I vaig viatjar. Si me’n cansava, en tornar, ells, malgrat tot, encara hi serien. Vaig travessar places llarguíssimes amb la condició d’home corrent. I vaig fer petites estades en places més familiars evidenciant als morts que els veia amb una salutació o un somriure. Els morts de les places de seguida entaulen conversa. Estan avorrits de veure eternament les mateixes cares i jo era un foraster que , a diferència d’ells, marxaria. Així doncs, de bon matí, alguns morts s’havien aficionat a esperar-me a la sortida de la pensió, em demanaven què faria durant el dia i quan arribaria. Una vegada, en un llogaret del sud de Grècia, tota la comunitat de morts van organitzar-me una festa sorpresa de comiat. La Khalkis, la noia més bonica del llogaret, que havia mort d’un tall de digestió feia uns cinc-cents anys, va ballar com segles enrere i esgotada va murmurar que desitjava que em morís allà. Tothom va beure i cantar. Però jo, pels de fora, era un home sol bevent i cantant. I així, mica en mica, els vius d’arreu van ser “els de fora”. Tal i com un matí havia pensat que la plaça de davant de casa se m’havia fet petita, un dia vaig pensar que el món era massa gran i vaig tornar. Estava cansat i volia repòs. Els meus morts m’havien enyorat. Vaig sentir-me plenament més mort que viu, i fent de mort, més viu que mai. Vaig decidir fer-me vell entre els eterns i, assegut al portal de casa, vaig esperar la mort amb el desig de qui espera un naixement.



CANVI DE PUNTUACIÓ per Cristina de Souza

Finalista del IV premi de narrativa breu l'Illa-Vadelletra 2012/2013


Acabo de tancar la porta, només quedem tu i jo a casa després de tot l’enrenou de la tarda. I és ara, a soles amb tu, quan començo a tremolar per dintre. T’endevino a la teva habitació, aliena a tot, aliena a mi i als meus sentiments i necessitats més amagats. M’hi he resistit la tarda sencera, no ha estat gaire difícil amb companyia; però ara, en la quietud i el silenci que ens envolta, dubto que pugui vèncer la meva feblesa.

Volto per la casa i, tot d’una, em trobo amb el cap repenjat a la porta de la cambra que et protegeix. T’imagino a dintre, serena, innocent, amb el teu vestit vermell passió i torno a repetir-me, com un mantra: No hi entraré, no hi entraré… La respiració se m’accelera, el pols sembla que m’esclati a dins les venes, no sé quina hora és, ni si tinc fred o calor, però suo i alhora tremolo.

Em separo amb els ulls fermament tancats i, fent tentines, reculo fins el meu racó. Provo de dormir en el sofà, de distreure’m amb la tele, de llegir qualsevol cosa que em faci oblidar-me de tu, però els ulls se m’omplen de vermell i el cor de fantasies.

No hi entraré, no hi entraré…

Em pregunto com podré superar-ho i superar-me, però no me’n surto. De nou els peus em porten al teu refugi i em maleeixo en veu baixa perquè sé que, finalment, hi haurà un canvi de puntuació en el meu mantra i faltaré a la promesa que em vaig fer.

Anticipo el moment agredolç en què travessaré la porta i t’agafaré amb mans tremoloses mentre tu em fitaràs sense comprendre. Et trauré el vestit de setí que il•lumina els meus somnis, tancaré els ulls i la fressa que farà em torturarà encara més. L’aleteig ràpid de les meves fosses nasals emmarcarà l’instant en què, amb dos dits porucs, et trauré l’embolcall argentat que portes enganxat al cos i em revelaràs la pell fosca, suau i dolça. T’acaronaré amb tendresa, no ho dubtis, i, quan el cervell atrapi la teva aroma, estarem irremissiblement perduts, tu i jo, tots dos. Abans de mossegar-te, et lleparé i m’enfonsaré en el teu regust de records antics, de tardes, xarranques, mans brutes, pa i carrer després d’escola. I quan et desfacis a la meva boca pensaré que no li hauria d’explicar res de tot això a l’endocrí, no crec que ho pugui entendre.

A mida que imagino aquesta transgressió, mil coses passen a l’hora, el meu mantra canvia la sintaxi i el cap se m’omple de determinació: No, hi entraré… I com no, hi entro i allà estàs tu, esperant-me sense saber-ho, resplendent, amb les teves lletres impreses a foc lent en el teu vestit vermell i en la meva ànima vençuda: Nestlé.

Lliurament del IV premi de narrativa l’Illa – Va de lletra

El dissabte 26 de gener es lliurava el premi de la quarta edició de narrativa breu l’Illa-Vadelletra. La guanyadora d’aquesta convocatòria, Mònica Boixader, recollia el diploma que acredita “Els mort de les places” com a treball guanyador, a més d’un lot de llibres, un cap de setmana a la masia rural El Nus de Pedra i la possibilitat de conformar part del jurat de la propera convocatòria. També recollia un reconeixement, com a treball finalista, la Cristina de Souza per "Canvi de puntuació".  L’acte es celebrava a la Llibreria l’illa enmig d’un ambient distès amb l’assistència de seguidors, membres del jurat i dels organitzadors.