lectura dels textos rebuts en motiu del dia del llibre i de la rosa.
EL DRAC I EL RUC, Pep Albanell
escolta'l
El cavaller Jordi era gairebé un sant. Se n'havia de ser, per suportar un pare com el seu, extravagant i capriciós. I el cavaller Jordi no sols suportava el seu pare, el rei, sinó que, a més, com a bon fill, feia tot el que ell li manava. Com ara, que li acaba de dir:
– Au, deixa el que estiguis fent i vés a buscar un drac. Me'l mates i me'n portes una cuixa. L'altre dia, en la tertúlia del cercle de "Regdidabandemó" (Regnes diminuts d'aquesta banda del món), el rei d'aquí el costat, que és un presumit de ca l'ample, em va dir que l'havia provat, que el seu fill n'havia matat un en no sé quina comesa heroica, i que l'havia trobat d'allò més bo... I no serà pas més el veí que jo, no et sembla, fill?
Al fill no li semblava res i va musclejar resignadament.
– Doncs au, a matar un drac s'ha dit! – va concloure el pare, girant cua i netejant el terra del seu voltant amb els baixos del seu vestit d'ermini.
I ja em tens el pobrot cavalcant cap qui sap on, i maleint la seva trista sort d'hereu reial. Això de ser fill d'un monarca capriciós i arrauxat cada cop li resultava més insuportable; començava a pensar que aguantar tanta vel•leïtat només per heretar un regne diminut no compensava. Que això de matar dracs tenia els seus inconvenients: hi havia notícies de cavallers que n'havien sortit amb més d'un os trencat o amb el cul ben socarrimat, que els dracs tenen el mal costum de treure foc per la boca quan els punxes amb la llança...
Capficat que anava el cavaller Jordi amb els seus tribulls, que, a cua d'ull, va veure una cosa que rodava i rodava. "Gegants que mouen els braços!" es va dir, seguint el patró dels llibres de cavalleria.
I com ensenyaven també els llibres de cavalleria, va reaccionar a l'acte, sense pensar-ho, deixant que totes les lliçons cavalleresques que havia rebut dirigissin els seus actes. Amb un moviment sobtat va fer donar un quart de volta al seu cavall, que per poc no li queda la boca malmesa per vida de l'estrebada, el va posar al trot viu i, amb la llança ben subjecta sota el braç, va envestir allò que es movia rere unes mates.
Ell i cavall van caure a la bassa. La sínia va quedar tan esdernegada que girava fent vuitada i abocant l'aigua pertot arreu menys al canalet de la sèquia, mentre feia el soroll d'una viola molt desafinada. Una noia rossa que hi havia per allà va quedar amb el vestit tot escatxigat i de tan impressionada, no podia articular paraula, només aürtava. Però el pitjor de tot li va tocar al ruc, que, panxa enlaire, restava mort per la llançada.
L'hortolà, esverat pel terrabastall, va deixar els solcs i va pujar a veure què passava. En veure el panorama de destrucció va quedar, com la seva filla rossa, sense paraules. Però de seguida es va fer capaç de la situació i enarborant l'aixada que duia a la mà, va cridar, mirant fixament el cavaller Jordi:
– I ara, qui em farà pujar l'aigua per regar el meu hort?
La providència va voler que per aquells verals, en aquell moments, hi rondés un frare mendicant que havia sortir del convent d'allà a la vora a captar una mica. El frare, en saber-se l'home més serè de tota l'escena, es va creure en l'obligació de donar resposta a la transcendent pregunta de l'hortolà. I ho va fer, assenyalant el cavall que ja s'havia refet i bevia plàcidament l'aigua de la bassa.
L'hortolà va mirar el frare, va mirar el cavall i va abaixar l'aixada:
– Ah! Si és així...
– Però que no ho veus que ens ha malmès la sínia i ens ha matat el pobre Cebes! – va exclamar la noia.
– I què? – va replicar l'hortolà –. Aquest cavall val molt més que la sínia, el ruc i tu, plegats!
Amb l'hortolà conformat i satisfet, no hi va haver discussió. La filla estava molt afectada per la mort de l'ase, però com que el cavaller Jordi era prou ben plantat, va dissimular el seu disgust. El frare, es va oferir per esquarterar l'animal allà mateix; el convent anava escàs de pergamins i pensava que de la pell de l'ase se’n podria treure molt bon partit. Posats a fer, el cavaller Jordi va demanar a l'hortolà que li deixés un carretó per dur al seu pare una de les cuixes de la víctima.
Al rei no li va agradar gaire la suposada carn de drac. La va trobar rància, difícil de mastegar i encara més difícil d'empassar. I, per descomptat, no compensava la pèrdua d'un dels cavalls de la cort reial. Però havia satisfet la seva curiositat. Qui no estava assossegat era el cavaller Jordi, que es va adonar que pensava molt en la filla de l'hortolà. I va decidir tornar-la a veure, quan anés a tornar el carretó.
Camí de la bassa, es va trobar el frare mendicant que també anava a l'hort. Com que el sant baró s'havia adonat del sentiment que la noia tenia per l'ase, ara, amb l'escriptori del monestir ben assortit de pergamins, duia un petit record de l'animal a la dama. El cavaller, que no va voler ser menys que el frare, en passar pel davant d'un roser englantiner florit que van trobar pel camí, en va arrencar la rosa més ufana.
La noia va rebre el petit llibre fet amb els retalls sobrants de la confecció dels pergamins, relligat amb la pell de la zona del bescoll, amb displicència. No sabia de lletra, que no havia anat a costura. Ni que n'hagués sabut, tampoc hauria sabut què fer-ne d'un llibre en blanc.
L'obsequi del cavaller Jordi, en canvi, va ser molt més ben rebut. La mossa, després d’agafar la rosa, va fer oscil•lar lleugerament el cos i va allargar el llibre al cavaller.
– Doncs jo et regalo això! – va dir enrojolant-se vivament.
El frare se'n va anar una mica ofès, i el cavaller va demanar relacions a la noia que, olorant la rosa li va dir que tornés un altre dia, que s'ho havia de pensar i ho havia de consultar amb l'hortolà, el seu pare.
El cavaller, entusiasmat perquè pensava que l'afer prometia, se'n va tornar a palau amb el llibre de clatell d'ase. I per entretenir l'espera, va començar a escriure-hi –que ell sí que en sabia, de lletra – la història de la feta amb el ruc de la sínia de la bassa de l'hortolà. Però com que tot plegat li va semblar que curtejava d'emoció dramàtica, hi va posar una mica de fantasia. I al capdavall li'n va sortir una història prou rodona, d'un gran alè èpic que, vés per on, va tenir una important transcendència cultural en algun d'aquells països diminuts d'alguna banda del món...
Diada de Sant Jordi
Albert Guiu Bages
Les paraules del Sant són de foc,
les cendres de pell de drac
i el fum pigments de rosa.
Els límits dels llibres són infinits,
com el perfum de le roses
que captiven els carrers de les lletres.
Abril és un eixam d'abelles
que volen des de la quietud de les pàgines
fins als ulls lectors assedegats
de la mel dels ruscs de les belles paraules.
.
.
La natura dels llibres és múltiple,
i pels boscos on es troben
hi ha tots tipus d'idiomes:
des del mediàtic crit
del em coneixeu, ergo compreu-me,
fins al profund misteri
de la més plaent poesia.
I entre tanta natura de paper,
les roses perfumen
els voltants del màgic dia,
aplegades en poms
com sardanes de colors,
ballant la meravellosa dança
de la diada de Sant Jordi.
El Cavall, el Drac,
la Princesa i... sant Jordi, Èkam Barberi
escolta'l
Conta una antiga llegenda de l’edat mitjana, la història d’un cavaller amb robes blanques amb una creu roja sobre el pit. Parla també d’un magnífic exemplar de cavall blanc que solia aparèixer a les batusses de l’època, que n’eren moltes, carregant el cavaller.
Tothom ha sentit a parlar d’un drac malvat insaciable que per manduca prenia tots els animals del poble: ovelles, vedells i ramats de la vila, ben aviat foren endrapats per aquella bèstia golafre. Quan va acabar amb el bestiar, el gran drac optà per menjar-se els joves, li agradaven poc fets. La darrera peça tendra de la contrada era la filla del rei, a qui el drac hores d’ara mirava amb semblant llaminer.
Quan la bèstia pretenia menjar la princesa, un cavaller va aparèixer cavalcant un corser blanc.
- És Sant Jordi! - exclamaven els vilatans.
- Sant Jordi és aquí! - enfollia el Rei esperançat.
- Hmm... Qui és Sant Jordi? - preguntava la princesa veient apropar-se el drac.
.
.
El cavaller feia us del seu coratge. No va decebre ningú. El llancer no era només valent, sinó que a les seves mans, aquella llança semblava prendre vida pròpia..
Amb la intenció que caracteritzava els que en aquella època eren anomenats cavallers que n’eren pocs, sant Jordi matava la bèstia. Prenia una rosa tacada amb la sang vermella del drac i l’oferia a la princesa que el mirava embadalida.
El que no s’ha contat mai es troba en una altra història, una troballa amagada que explica els esdeveniments que visqué la princesa mentre contemplava l’assalt: Cert era que tenia allà al davant el drac menja_nenes. Cert era que el cavaller sant Jordi era davant d’aquell drac. La noia confiava que el cavaller la salvaria, tot i així no podia evitar tremolar com una fulla en dia de tramuntana. El drac la mirava amb la boca oberta. Pretenia rostir-la amb el foc dels queixals. Amb tanta escalfor, el cor de la princesa repicava enfurit a ritme de pànic o de cames per a què us vull.
Sant Jordi arribà davant de la bèstia i desmuntà del cavall. El cavall s’atansà a la noia, l’acaronà amb tendresa i, com que era màgic, preguntà a la princesa quan temps feia que el drac feia tanta destrossa. La noia podia veure el seu rostre reflectit, als ulls del cavall, amb el semblant confós, però finalment, recordà el seu avi parlant d’aquell animal com qui parla de les muntanyes i dels rius.
El cavall s’assegué davant de la mossa, darrera d’ell el drac i en Jordi semblaven esperar l’ordre de començar la batalla. Malgrat les preses dels combatents el corser amb la cua els demanava d’esperar. Aixecava les orelles blanques i preguntava altra vegada quan temps feia que el drac es menjava el que no devia. La noia encongia les esquenes, el drac s’atansava. Sant Jordi de peu, amb la llança enlairada, demanava permís al cavall per acabar la feina, però el vell corser negava encara la baralla.
- Drac, vine! – cridava el cavall - Es pot saber que estàs fent? Sembles un energumen!
- Tinc gana!- respongué el Drac encongit de vergonya.
- I es pot saber què menjaves abans de devorar tothom?
La bèstia el mirà amb ulls confosos. El temps l’havia fet perdre la poca memòria que els dracs podien tenir. El quadrúpede se n’adonava i el convidava a asseure’s al costat de la noia.
- Jordi! - va dir al seu cavaller- Pren un llibre de dintre l’alforja que parla de dietes de dracs.
Sant Jordi no s’ho volia creure. Ell havia arribat per a ésser un heroi i acabaria amb la lectura d’uns versos de dietes. El cavall blanc, que de fet era una euga, li llençava una mirada d'aquelles que callen la rèplica.
- Què mengen els dracs?
- Insectes! - va respondre un Jordi jove mirant de reüll el drac de deu metres.
Tots tres oients tenien cara de no entendre res. El cavall seguia el monòleg, recalcava la importància de dur una dieta equilibrada per a la salut mentre es referia de pas al sobreprès que ocasionen els greixos indesitjables.
- Noia! - va fer el cavall dirigint-se ara a la princesa - necessitem insectes, on els podem trobar? Tants com per a satisfer al nostre amic.
- Home... va fer la noia.
- Cavall, per servir-la – va fer l’euga.
- Perdoneu. Els camps de blat són plens de llagostes.
- Seguiu-me, doncs!- digué el cavall.
El poble s’ho mirava de lluny espantat. Els colzes del veïnat repicaven els uns contra els altres sense entendre res. La comitiva formada pel Cavall, sant Jordi, el Drac i la princesa arribava als camps de blat on les llagostes saltaven cofoies enmig d’aquell groc. “Apa menja i de pas llaura el camp. Faràs exercici i saturaràs l’apetit”.
«El blat saltejat de llagostes» esdevingué un descobriment pel drac i un alleugeri per la gent de la vila. La princesa petonejava a tort i a dret tothom que es trobava malgrat que ella mai havia estat petonera.
La bola de greix verda amb pocs dies va passar a la història. Els veïns l’encoratjaven a seguir aquell règim i el Drac s’alegrava de no fer cap por. Per la tarda, quan el dia queia i el sol relliscava rere les muntanyes deixant el cel tenyit de taronges i blancs, l’antic monstre, ara amic de tothom, anava a la plaça del poble on feia de tobogan pels més menuts. La princesa mentre analitzava el final d’aquella peripècia prengué una rosa vermella i la posà a la cadira de l’euga. A requesta del cavall, sant Jordi prengué els versos de dietes i els regalà a la princesa.
Els habitants de la vila sabien de bona veu les heroïcitats de sant Jordi. Pel que les dues històries anaren de boca en boca de petits i grans. Els que aconsellaven la llegenda, en la que el cavaller matava aquell drac, en veure cada vespre el drac enmig de la vila, deien que el protagonista del que ells relataven n’era un altre: un de més dolent i, esclar, molt més gran.
Aquest és el relat que vint generacions de besavis van anar aplegant. Després de sentir tota la vida que el drac es moria, hem trobat aquest relat en un amagatall. Molt fosc. On ningú hi arriba.
HAIKUS de Primavera,
la Rosa i el Llibre
Margarida Molné
La primavera
rega els boscos i els llustra
amb suau vernís.
●
Abril plujós
la terra s’assaona
verdegen els camps.
●
Pluja que llisca
glops d’aigua que cauen
i que em refresquen.
●
Perfum de roses
que omple carrers i places
amb un dolç flaire.
●
Flor delicada
ets amorosa i punxent
quasi humana.
●
Rosa vistosa
avui surts al nostre pas
i et deixes flairar.
●
Llibres al carrer
muntanyes de paraules
mots que bateguen.
●
Fulls en blanc
que esdevenen paraules
escletxes de llum.
●
Agafo la ploma
i damunt del blanc paper
escric el teu nom.
●
Llibres que ens parlen
amb silenci i complicitat
i ens esperonen.
●
De nou Sant Jordi
fragància de roses
doll de paraules.
●
L’APAGA CIRIS OFICIAL
DE LES NOSTRES VIDES,
Jordi Berguedà i Bages
escolta'l
Feia unes nits que sense estar del tot despert, tenia el pressentiment que algú m’estava observant. Davant els somnis que experimento cada nit –ara més que mai perquè estic convalescent d’una malaltia- al principi no vaig fer-ne cas, perquè normalment no em repeteixen mai els mateixos però aquella desconcertant figura que sempre m’estava observant asseguda als peus del meu llit i la seva inquietant mirada que no deixava de contemplar-me em posaven nerviós. Convençut de la seva realitat vaig dedicar-me a mirar-lo amb atenció i observo que la seva figura és més aparent que real. La seva edat imprecisa, el seu cos apareixia transparent i a la seva cara podia observar, un xic difuminada, una llarga i espessa barba blanca. Vestia una túnica que no li privava de tapar-li la seva transparència, i sostenia el seu esquelet amb en un bastó molt prim i llargarut molt corbat en la seva empunyadura. No em treia els seus grans i a la vegada esquelètics ulls del meu damunt. cada nit. Cansat de la constant aparició, vaig i li dic:
-Perdoneu, però ja fa unes nits que estic observant que us trobeu aquí als peus del meu llit mirant-me fixament als ulls i la veritat no sé què busqueu, m’agradaria que m’ho expliquéssiu ja que estic molt intrigat de la vostra actitud. Ens acostem a Sant Jordi que és el meu Sant i no recordo que us hàgim convidat, i si som de família perdoneu però no us havia vist mai.
-Amb una veu rogallosa que no tenia res d’humana, em contestà: “No tinc cap inconvenient en dir-t’ho. Estic aqui perquè sóc l’apaga ciris oficial de la humanitat”.
-L’apaga ciris oficial de la humanitat? Quin ofici més estrany? Bé i això traduït a la pràctica què vol dir?
-Vol dir que des que neixes fins la teva mort, controlo la durada de la teva vida per la flama del teu ciri, i ara començo a estar molt intrigat perquè veig que el teu ciri que hauria d’estar apagat des de fa dies, continua cremant i això trenca totes les meves previsions. Necessito el lloc que ocupa el teu ciri per posar-n’hi un altre de nou, i és clar fins que no s’hagi apagat del tot jo no el puc canviar; seria com sortir de l’ordre natural establert, que regula les vides dels humans.
-Així que el ciri que regula la meva vida està en una fase...
-Terminal. Sí sí, ja s’hauria d’haver extingit, i no en sé les causes però encara continua cremant.
-Home, si us he de parlar amb franquesa, m’agradaria conèixer com funciona tot aquest “tinglado”. ¿És la primera vegada en tota l’existència, que m’assabento que tenim un vigilant apaga ciris que ens regula la vida, i ho fa amb una cosa tan elemental com és un ciri encès? Afegeixo que m’agradaria veure com funciona. Hi ha alguna possibilitat de...?
-No, no està permès. La norma és ben clara; però davant la teva curta projecció de vida que et queda, no tinc cap inconvenient en mostrar-t’ho. Si et fa il•lusió...
-Doncs sí, tinc de confessar que me’n fa. Quan vulgueu podem començar.
-Té posa’t aquesta túnica blanca que et farà invisible a la resta dels humans i vine amb mi.
El segueixo, i sense saber com arribo, en unes grans sales on s’hi troben una enorme quantitat de ciris encesos. N’hi ha de tots calibres i mides. Les sales són tan immenses que més impossible veure’n el final.
Quedo fascinat pel què estic veient, les petites flames estan consumint poc a poc tots aquells ciris, jo, aparento fer el distret, però en realitat estic mirant on es troba el meu ciri i el seu desgast. L’apaga ciris que m’observa em diu:
-Estàs mirant on es troba el teu ciri veritat? Vine amb mi i ho veuràs de seguida
En efecte, el segueixo, passem pel mig d’una quantitat incalculable de ciris encesos.
Cada un d’ells porta escrit el nom del seu propietari a terra. Passo pel davant d’un i llegeixo “Fidel Castro”; he de confessar que el d’aquest subjecte està pràcticament acabat, i em venen temptacions de donar-hi una bufada però això està prohibit.
Ara el meu company es planta davant d’un d’ells, encès encara, però amb la flama agonitzant. Llegeixo. Es troba ben visible el meu nom : “Jordi Berguedà i Bages 85 anys”. Tinc un esglai, em refaig i dic a l’apaga ciris d’una forma amistosa:
-He observat que tens aquí dipòsits de ciris guardats a milions, ¿per què no em retires aquest meu que s’acaba, i m’hi poses un ciri nou i així tindré encara molts anys d’existència?. Em dol marxar ara, els néts, les filles, ja saps...
-Això que dius és impossible. No està permès i des del temps de la creació que és el temps que porto aquí, això no s’ha fet mai ja que destruiríem tot l’ordre establert i el desgavell que ocasionaríem seria espantós, i ara et deixo uns moments perquè veig que tinc de canviar molts ciris que s’han acabat.
“Ara és la meva” Agafo un ciri sencer dels molts que hi ha, i l’encenc amb les escorrialles del meu, i perquè s’aguanti aprofito la cera calenta i el plantifico a sobre. Tot continua igual, però jo començo a sentir-me molt més vigorós. Però ara com ho faré per sortir d’aquí? Ja ho sé. Em desprendré de la túnica blanca que em fa invisible i faré camí cap a casa. La gent del carrer em mira reprovant la meva actitud, però això a mi no m’importa. El que sí ho fa, és que des d’ara començaré una altra vida i serà molt més llarga.
Què s’ha fet de l’apaga ciris? He de dir-vos que a les nits esperava no contemplar la seva terrorífica figura als peus del meu llit. Però...
En efecte aquella meva primera nit després dels fets esmentats vaig pensar que, per fortuna, s’havien acabat totes les meves peripècies; però res mes lluny de la veritat. Tota la nit la vaig passar amb grans malsons que m’impedien dormir.
L’endemà i en la visita rutinària que em feu el metge, aquest s’alarma i em pregunta que havia passat. “El dia abans estaves gairebé curat i ara has tornat a recaure”.
Li vaig explicar la meva trobada amb l’apaga ciris oficial i per la cara que posa, crec que s’imaginà que el cervell se m’havia regirat. Em donà un copet a l’espatlla, es mirà la meva dona i em digué que havíem de tornar a començar el tractament.
La següent nit començà igual que l’anterior. Ara era jo qui esperava que l’apaga ciris tornés. Feia poc que havia començat a trencar el son, quan una rialleta murriaguera em va semblar que sentia. Sé que és ell. Jo que vaig i pregunto amb veu prou alta. “Ets tu, l’apaga ciris oficial de les nostres vides”?
Novament es torna a sentir la seva rialleta i la seva figura emergint de nou entre la fosca de la nit. Al poc em digué: “Et pensaves que no me’n donaria compte veritat?, doncs ho he fet. No et puc canviar el ciri perquè no m’està permès, però et puc enviar problemes i molèsties que paguis amb escreix la teva trapelleria. I ara torno al meu lloc d’on mai n’havia d’haver sortit.
-Espereu, espereu –li demano abans no marxi-.
-Que vols?, em demana malhumorat.
-Us volia convidar el pròxim dia 23, és Sant Jordi el meu patró i espero que me’l deixareu passar amb bona salut. La meva dona fa un caldo que us en llepareu els dits. També desitjar-vos un bon any 2010 ara que fa poc l’hem començat, les bones formes encara no les he perdut.
-Igualment te’l desitjo jo. Que passis un bon Sant Jordi.
Abans de dormir-me, sento la veu del metge que diu a la dona. “Dóna-li tres cullerades dia i nit d’aquest xarop. Hem de mirar si l’hi traiem les cabòries del cap.
DUES ROSES
A LA MORENETA
Margarida Molné
T’has tornat bruna
de tant mirar el Sol
t’has deixat abrusar.
Rosa ennegrida
per l’escalf de l’Esperit
rosa ardorosa.
UNA ALTRA LLEGENDA
DE SANT JORDI, Alba Tintó Rodríguez
L’avi Joan, tenia tres néts: la Laia, la petita, de només 4 anys; l’Arnau, el mitjà, de 6 i el gran, en Baldiri, que en tenia 7. Els tres solien passar les tardes dels dimarts a casa l’avi, que els anava a buscar a l’escola i els donava de berenar i després, com un nen més, jugava amb ells a fet i a amagar, a patacons, els ensenyava a dominar la baldufa o, fins i tot, els donava lliçons de com guanyar una partida amb la consola.
Un dimarts d’abril, els tres néts van sortir d’escola amb una rosa de paper Pinotxo a la mà. S’acostava Sant Jordi i tots els preparatius eren a punt.
• Avi! – va cridar en Baldiri només en veure’l a la porta de l’escola – ens explicaràs la llegenda de Sant Jordi, avui?
• Sí! Sí! La llegenda de Sant Jordi, avi, explica’ns-la! – va dir, emocionada, la Laia.
• Bé, ja ho veurem, primer heu de berenar.
En arribar a casa, l’avi Joan els va donar a cadascun una bona llesca de pa de pagès amb oli i sucre, un bon got de llet i un quadradet de xocolata. En Baldiri, que sempre tenia un budell buit, es va menjar la llesca d’una revolada: “Rosega bé!” li deia l’avi; l’Arnau, que de fer experiments en sabia molt, no va tardar gaire a ficar la llesca dins del got de llet i a dir que “Ai, ara, xopa, no m’agrada!” i per últim, la Laia, s’havia ficat la xocolata dins la boca i la feia fondre lentament “La mama diu sempre que s’ha de menjar poc a poc i pair bé”.
En Baldiri, que va acabar ben ràpid de berenar, va tornar a insistir en la llegenda de Sant Jordi:
• Va, avi, explica’ns-la, siusplau!
• D’acord, ho intentaré, però no sé si me’n recordo bé, m’ajudareu?
• Sí, avi - va dir l’Arnau amb presses perquè el relat comencés.
En un tres i no res, els tres néts jeien al terra, davant la butaca de l’avi Joan, ansiosos per sentir la historieta.
• Molt bé, vailets, doncs diu així...
“Hi havia una vegada, en un poble no gaire lluny d’aquí, que en secret us diré que es diu Banyoles, un llac molt gran on s’hi va instal•lar una fera ferotge que s’havia escapat del zoo...”
En Baldiri va arrufar el nas, allò no li sonava gens.
“Aquella bèstia, només s’alimentava de cabretes, caputxetes i porquets que anessin de tres en tres...”
• I de patufets, també, oi avi? – se’n reia l’Arnau que ja s’havia adonat que l’avi no recordava gens ni mica l’autèntica història.
• Sí, de patufets també – va confirmar l’avi Joan.
“...en poc temps, a Banyoles es van acabar les cabretes, les caputxetes i els garrins i, a la pobra fera no li va quedar altre remei que començar a devorar persones.
En aquell temps, però, per a menjar-te a una persona, calia demanar permís al Rei Jordi de Girona, un home gras, panxut, barroer i cregut, que obligava als seus súbdits a dirigir-se a ell com a Sant Jordi i que, com que volia, tant sí com no, un cavall blanc a taques roses, s’havia fet pintar l’únic cavall blanc de la contrada.”
La Laia reia:
• Així no era! – va exclamar.
• Shhht! - Li van xiuxiuejar els seus germans – així és més divertida, tu escolta.
“Aquell Rei, Sant, o com vulgueu dir-li, era tant cruel que organitzava cada diumenge a la tarda una partida d’escacs, a mort, a la plaça del poble i obligava a tots els vilatans a participar-hi”
• I el monstre? Què se n’ha fet de la fera que volia menjar persones? – va preguntar, entremaliat, en Baldiri.
• Sí, sí, ara torno al monstre, però volia explicar-vos com de dolent n’era el rei.
“Com heu vist, doncs, al rei, la vida de les persones ni li anava ni li venia i de molt bon grat va accedir a regalar-li una persona cada dia. D’aquesta manera, va fer aprovar un decret en el que s’establia que, per sorteig diari, li tocaria a algú servir-li de dinar a la famèlica bèstia.”
• I la princesa? No hi havia una princesa? – va insistir la Laia.
• Sí, però no, ara ho veuràs – digué l’avi.
“El primer dia de sorteig, li va tocar al pastisser del poble: en Lluís, que amb l’ai al cor i mig tremolant s’acomiadava de la seva filla amb llàgrimes als ulls. Ella se’n deia Rosa i era més murria que ningú, així que abans que el seu pare marxés definitivament, li va atansar una bossa i li va dir:
• Poca broma, potser la fera és més llaminera del que ens pensem.
Així doncs, en Lluís sortí de casa carregat i a mida que sortia del poble, la gent li deia adéu amb llàgrimes als ulls i sabent que qualsevol dia els podria tocar a ells. Xino, xano, el pastisser va arribar a Banyoles i en ser davant de la fera li digué:
• Fera ferotge, em presentaré, em dic Lluís, sóc pastisser i segons el rei li he de servir de dinar però tinc una idea que potser li resultarà més atractiva...”
• Li va fer un pastís, oi, avi? – va preguntar la Laia.
• Oh, qui ho sap? Tot arribarà, tot arribarà.
“L’endemà li tocà al senyor mestre que, en arribar a Banyoles i comprovar que la fera no en tenia ni idea dels grans coneixements de l’Univers, li va fer una proposta. I el dia següent li tocà al músic i després a la lletera i al sastre ,i mica en mica, el poble s’anava buidant, arribaven els diumenges i cada cop hi havia menys gent per a participar a les grans partides del rei.
Havia passat un mes i ja faltava mig poble. Per altra banda, la fera havia après a llegir i a escriure, a cantar, a vestir-se a la moda, a jugar a pòquer i a escacs, etc. i de persona, no n’havia tastada ni una. El rondallaire li havia explicat mil històries, entre elles, la del seu rei cruel que obligava als vilatans a matar-se entre ells per diversió, o la seva preferida: la del Puff, el drac màgic.
Quan ja no quedava pràcticament ningú, li va tocar a la Rosa, la filla del forner i pastisser que, en arribar al llac va quedar-se impressionada de com n’era de feliç la gent ensenyant les seves habilitats a aquella fera que ja era més humana que el rei. I la fera, ai la fera! En veure la Rosa se’n va enamorar. No era difícil de creure, era una noia ben maca i d’un gran cor, jove, de pell suau i ulls immensos i, de cop i volta, la fera, que de ferotge ja no n’hi quedava ni un pèl, va perdre la gana: ni els pastissos ni les nous de la comtessa li venien de gust.”
• Pobre fera! – va dir en Baldiri.
• Sí, mira, l’amor té aquestes coses – li respongué l’avi – però aquí no s’acaba la història.
“Un bon dia, el rei es va despertar sol, totalment sol. Al bombo del sorteig diari només hi quedava un paperet: el del seu nom, així que, auto justificant-se, va escaquejar-se i es va quedar al seu palau mirant-se al mirall. Aviat, però, va adonar-se de que s’avorria i va agafar el seu cavall blanc a topos roses i va fer camí fins a Banyoles. En arribar, la situació el va esgarrifar i el va treure de polleguera: què hi feia tot el poble allà? Com és que eren vius i, a més, tant feliços? Enfurismat com n’estava, va anar a veure a la fera i li va exclamar:
• Aquest no era el tracte! Tu t’havies de menjar a tota aquesta gent: si no te’ls menges, me’ls enduc al poble de nou, bla, bla, bla...
La fera no deia res. Se’l mirava amb indiferència fins que, de tant xerrar i cridar, va perdre la paciència i...”
• I se’l va menjar, oi avi? – L’Arnau estava entusiasmat.
• Sí, sí, avi, oi que se’l menja? – Va insistir en Baldiri.
• Ai, uix, quin fàstic – Va remugar la Laia – la carn del rei no pot ser pas bona si n’era tant de dolent.
• De fet... bé, ara ho veureu, no avancem esdeveniments.
“Com deia, la fera va perdre la paciència i va agafar el rei amb una mà i quan, de ràbia, era a punt de ficar-se’l a la boca, el metge li va fer un crit:
• Ni se t’acudeixi!
La fera se’l va mirar estranyat i el rei va sospirar tranquil•litat.
• No és que em caigui bé, aquest home, no precisament. Si fos per mi, deixaria que te l’empassessis sencer o millor encara, que el pengessis o que li tallessis el cap o...
El poble s’anava reunint al voltant i el rei, en sentir les paraules del metge, cada cop més inspirades i terrorífiques, dignes de novel•la negra, se li anava emblanquinant la cara.
• ...fins i tot li enverinaria el menjar amb àcid bòric! Però...
Alerta! Hi havia un “però”!
• Però no et convé un canvi de dieta, com a metge no t’ho recomano! Ha de ser ben fastigosa la carn d’un rei tant ximple i pocavergonya!
La fera va fer que sí amb el cap, donant-li la raó i acompanyant-ho amb una ganyota de fàstic.
• A més a més, tots mereixem una segona oportunitat, de la mateixa manera que nosaltres te l’hem donada a tu i que tu ens l’has donada a nosaltres – digué la Rosa que no s’havia perdut ni un moment de l’espectacle.
• Teniu raó – va respondre la fera – però què en voleu fer d’aquest individu?”
Els tres néts s’ho rumiaven.
• Què en faríeu, vosaltres, d’un rei tant pervers? – va preguntar-los l’avi Joan.
En Baldiri el voldria matar, l’Arnau el faria bufó del poble i la Laia volia convertir-lo en gripau.
• Laia, no hi ha cap bruixa ni bruixot al poble! – Li va etzibar en Baldiri.
• Però si el maten no aprendrà cap lliçó, s’haurà mort i prou – Va dir la Laia.
• Bufó, l’haurien de fer bufó – Insistia l’Arnau.
• A mi no em faria cap gràcia veure aquest rei de bufó i un bufó sense gràcia... – Rumiava en Baldiri – què van fer els del poble?
“Els del poble van organitzar una assemblea i les tres opcions que heu dit vosaltres també els van venir a la ment, als vilatans, però res els acabava de convèncer. “I si l’empresonem?” va dir un, “I si el fem ser boig de la ciutat?” va dir un altre, “I si l’enviem a pastar fang?” tothom va riure.
El rei estava trist i penedit, sentia els comentaris i s’adonava de com s’havia equivocat. El seu pare sempre li havia dit que un bon rei havia fer entendre quin lloc ocupava i manar als seus súbdits sense escrúpols, però els temps canviaven i havia entès que aquella manera de fer havia caducat com un iogurt que porta temps al frigorífic.”
• Pobre rei, ara em fa pena! – va dir la Laia.
L’avi se la va mirar amb un somriure i va seguir.
• “Que puc dir una cosa? – va preguntar el rei.
• Deixem-lo parlar, potser a ell, que ha estat castigant a gent durant anys, se li acut alguna cosa – va dir algú.
• Si em deixeu, me n’aniré. Em sap molt de greu el que ha passat, ara me n’adono – se li escapaven llàgrimes sinceres – me n’aniré i no tornaré. Provaré de començar de nou en algun lloc, aprendré algun ofici i no en sabreu mai més de mi.
La idea va agradar. Ningú era prou cruel com per castigar-lo durament, l’únic que volien era no saber-ne d’ell, perdre’l de vista i així, un 23 d’abril, el rei va marxar de Banyoles per a no tornar-hi mai més. Ningú se’n va acomiadar però tothom, des de les finestres i balcons de les cases, van observar com, cap cot, el qui havia sigut rei, marxava amb les mans buides a la recerca d’una terra nova.”
• I us preguntareu: com van acabar la fera i la Rosa? – Va dir l’avi.
• Sí, bé, segur que la fera era un príncep encantat i la Rosa li va fer un petó i tot va ser rosa i van ser feliços i van menjar anissos, com sempre, no? – Va dir, decebut, en Baldiri.
• Ai, ecs, no m’agraden les històries d’amor – Va remugar l’Arnau.
• Ai, doncs a mi sí! – Va somriure la Laia.
• A hores d’ara, ja haureu vist que aquesta història no és com les que coneixeu tot i que està plena de detalls coneguts. Vull que entengueu que les coses no sempre són com us les expliquen i que de vegades és més divertit imaginar la teva pròpia historieta.
• És com aquell conte de La Caputxeta Vermella en què es veu la versió del llop? – Va dir en Baldiri.
• Exacte! Quan m’heu demanat la Llegenda de Sant Jordi, sé que us esperàveu un rei bo, una princesa bleda i un heroi que mata al drac i tots són feliços per sempre més, però...
• Així és més divertit – Va dir l’Arnau.
• M’alegro que pensis així, no m’agradaria decebre-us.
• Sí, però com acaba, el conte? – Va demanar la Laia.
“Doncs resulta que la Rosa va escriure la història a la seva manera, també. Ella va parlar d’un personatge bo, d’un de molt dolent, d’una lluita sanguinària i d’un final feliç, i un cop va tenir-la escrita li va regalar a la fera. Ell, agraït per tot el que li havien ensenyat, va regalar una rosa a cada vilatant i en veure que se li havia donat tant bé, es va fer jardiner.”
• És per això que ara, per Sant Jordi, regalem roses i llibres, oi, avi? – Va dir la Laia, picant-li l’ullet.
• Psè, per què no?
“I mireu, no sé si van menjar anissos, però del cert, van ser feliços”
