ELS MORTS DE LES PLACES, per Mònica Boixader


Guanyadora del IV premi de narrativa l'Illa-Vadelletra


Els morts de les places hi són. Per mi sempre ha estat una quotidianitat. De petit, jugava amb els nens que s’havien mort a la plaça de davant de casa. Els nens vius que sortien a jugar a deshores, se n’anaven tristos perquè no tenien companyia. Se’n tornaven amb la pilota sota el braç, la mirada baixa i la boca torta, per aguantar-se les ganes de plorar. Jo, en canvi, sortís a l’hora que sortís, sempre trobava nens que m’esperaven per jugar. N’hi havia de molt antics, ancestrals. D’altres eren moderns, tot i que jo també els veia antics. Hi havia un grup de nens molt amics que s’havien mort durant un bombardeig de la guerra civil. I sempre em volien fer jugar a les famílies i a explicar secrets. Hi havia una nena del grup, la Maria Cinta que, en canvi, es negava a jugar a qualsevol joc que no fos a les guerres. Deia que era una bomba, s’arraulia i rodolava cap a mi com una bola de jugar bitlles i, en tocar-me, obria els braços i les mans i les movia amunt i avall amb els ulls ben oberts. I m’obligava a rodolar per terra, fent-me el ferit, i a cridar als meus pares perquè em salvessin de la mort. Amb el temps, els meus pares van acostumar-se a veure’m tot sol demanat ajut amb cara d’angúnia, reproduint escenes familiars, assegut a terra explicant secrets a les orelles del vent i xutant pilotes a qualsevol banda. Finalment, la mare va ser qui va creure, d’amagat del pare, que jo tenia un do o una desgràcia. De nens morts a la meva època no n’hi havia cap, perquè s’havien mort a d’altres llocs. I cada mort tenia el seu lloc. Els nens que, per exemple, s’havien mort a la carretera, no podien entrar a les places a jugar, i s’havien de quedar tota la vida sentint xiulets i enlluernats, de nit, pels llums dels cotxes. Tot això m’ho havien explicat els nens de les places, als altres, jo, no els podia veure. Quan vaig ser un noi, vaig deixar de fixar-me en els nens i ells en mi, i vaig començar a parlar amb els joves. Em vaig fer molt amic d’en Fèlix, ell també havia mort durant la guerra. Però no pel bombardejos, l’havien disparat sota l’ull dret, dues vegades. Sempre deia que havia tingut sort, que si li haguessin disparat dintre l’ull, no donaria l’abast per veure, amb un sol ull, totes les ondulacions del cos d’aquella noia egípcia que havia demanat un trasllat de plaça després de passar-se una eternitat en alguna plaça llunyana vora el Nil. Va ser el mateix Fèlix qui va explicar-me que els morts de les places, al cap de molts anys i a canvi d’algun favor, podien demanar el trasllat de plaça. Hi havia convenis entre les places del món, però era molt difícil traslladar-se i hi havia un risc força elevat d’esborrar-se pel camí. La noia egípcia era una noia valenta. I el Fèlix i jo ens en vam enamorar. La nostra relació va refredar-se quan em va amenaçar dient-me que em faria la mort impossible si mirava de morir-me en aquella plaça. Això m’ho va dir una nit que ens va veure a la noia egípcia i a mi repenjats a la palmera, parlant a toca, a punt de besar-nos. En aquell moment vaig adonar-me de dues coses que fins aleshores no havia constatat. L’una, que el llenguatge dels morts és universal. Cadascú parla en la seva llengua, però tothom entén la dels altres. L’altra, que els llavis de les mortes de les places són calents. El Fèlix, que coneixia tots els joves de la plaça, va fer una campanya de sotamà contra mi. A partir d’aleshores, vaig començar a creuar la plaça de pressa i fent-me el sord. Vaig començar a fer veure que no els veia, com tota la gent que creuava habitualment la plaça. Els vius em miraven diferent, més amables, més propers. I sentia que algunes dones mortes xiuxiuejaven que potser havia deixat de veure-les. A elles i a tota la resta. I que valia més així. Cadascú a casa seva. Llavors, un matí, vaig veure que aquella plaça se m’havia quedat petita. Que hi ha grapats de places i grapats de morts a cada plaça. I vaig viatjar. Si me’n cansava, en tornar, ells, malgrat tot, encara hi serien. Vaig travessar places llarguíssimes amb la condició d’home corrent. I vaig fer petites estades en places més familiars evidenciant als morts que els veia amb una salutació o un somriure. Els morts de les places de seguida entaulen conversa. Estan avorrits de veure eternament les mateixes cares i jo era un foraster que , a diferència d’ells, marxaria. Així doncs, de bon matí, alguns morts s’havien aficionat a esperar-me a la sortida de la pensió, em demanaven què faria durant el dia i quan arribaria. Una vegada, en un llogaret del sud de Grècia, tota la comunitat de morts van organitzar-me una festa sorpresa de comiat. La Khalkis, la noia més bonica del llogaret, que havia mort d’un tall de digestió feia uns cinc-cents anys, va ballar com segles enrere i esgotada va murmurar que desitjava que em morís allà. Tothom va beure i cantar. Però jo, pels de fora, era un home sol bevent i cantant. I així, mica en mica, els vius d’arreu van ser “els de fora”. Tal i com un matí havia pensat que la plaça de davant de casa se m’havia fet petita, un dia vaig pensar que el món era massa gran i vaig tornar. Estava cansat i volia repòs. Els meus morts m’havien enyorat. Vaig sentir-me plenament més mort que viu, i fent de mort, més viu que mai. Vaig decidir fer-me vell entre els eterns i, assegut al portal de casa, vaig esperar la mort amb el desig de qui espera un naixement.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada