CANVI DE PUNTUACIÓ per Cristina de Souza

Finalista del IV premi de narrativa breu l'Illa-Vadelletra 2012/2013


Acabo de tancar la porta, només quedem tu i jo a casa després de tot l’enrenou de la tarda. I és ara, a soles amb tu, quan començo a tremolar per dintre. T’endevino a la teva habitació, aliena a tot, aliena a mi i als meus sentiments i necessitats més amagats. M’hi he resistit la tarda sencera, no ha estat gaire difícil amb companyia; però ara, en la quietud i el silenci que ens envolta, dubto que pugui vèncer la meva feblesa.

Volto per la casa i, tot d’una, em trobo amb el cap repenjat a la porta de la cambra que et protegeix. T’imagino a dintre, serena, innocent, amb el teu vestit vermell passió i torno a repetir-me, com un mantra: No hi entraré, no hi entraré… La respiració se m’accelera, el pols sembla que m’esclati a dins les venes, no sé quina hora és, ni si tinc fred o calor, però suo i alhora tremolo.

Em separo amb els ulls fermament tancats i, fent tentines, reculo fins el meu racó. Provo de dormir en el sofà, de distreure’m amb la tele, de llegir qualsevol cosa que em faci oblidar-me de tu, però els ulls se m’omplen de vermell i el cor de fantasies.

No hi entraré, no hi entraré…

Em pregunto com podré superar-ho i superar-me, però no me’n surto. De nou els peus em porten al teu refugi i em maleeixo en veu baixa perquè sé que, finalment, hi haurà un canvi de puntuació en el meu mantra i faltaré a la promesa que em vaig fer.

Anticipo el moment agredolç en què travessaré la porta i t’agafaré amb mans tremoloses mentre tu em fitaràs sense comprendre. Et trauré el vestit de setí que il•lumina els meus somnis, tancaré els ulls i la fressa que farà em torturarà encara més. L’aleteig ràpid de les meves fosses nasals emmarcarà l’instant en què, amb dos dits porucs, et trauré l’embolcall argentat que portes enganxat al cos i em revelaràs la pell fosca, suau i dolça. T’acaronaré amb tendresa, no ho dubtis, i, quan el cervell atrapi la teva aroma, estarem irremissiblement perduts, tu i jo, tots dos. Abans de mossegar-te, et lleparé i m’enfonsaré en el teu regust de records antics, de tardes, xarranques, mans brutes, pa i carrer després d’escola. I quan et desfacis a la meva boca pensaré que no li hauria d’explicar res de tot això a l’endocrí, no crec que ho pugui entendre.

A mida que imagino aquesta transgressió, mil coses passen a l’hora, el meu mantra canvia la sintaxi i el cap se m’omple de determinació: No, hi entraré… I com no, hi entro i allà estàs tu, esperant-me sense saber-ho, resplendent, amb les teves lletres impreses a foc lent en el teu vestit vermell i en la meva ànima vençuda: Nestlé.

Cap comentari:

Publica un comentari